"PARIS-MANHATTAN" de Sophie Lellouche

En Francia siempre han admirado a los maestros del cine americano que se salen de la norma del cine comercial, desde Orson Welles y Alfred Hitchcock a los independientes como John Cassavetes o Robert Altman. Pero Woody Allen es especial para nuestros vecinos, ya que le consideran el más europeo de los cineastas de EEUU, y éste corresponde con su admiración por Truffaut y Renoir, los dos grandes maestros franceses del cine.

La novel directora Sophie Lellouche, hija de otro cineasta, Claude Lellouche (“Un hombre y una mujer”), debuta con esta película que es un claro homenaje del cine francés al maestro de Nueva York, eso sí, desde el cine comercial, no desde el “de autor”, que ahí es un tótem sagrado que celebra sus obras maestras, desde “Delitos y faltas” a “Hanna y sus hermanas”, pasando por “Match Point”.

La farmacéutica parisina Alice Ovetz (Alice Taglioni, la top model de “El juego de los idiotas”) tiene  30 años y sigue soltera, mientras su prepotente hermana, abogada, se ha casado y tiene una hija adolescente.

Alice es una fan del cine de Woody Allen, el cual le da consejos sentimentales a través de un póster suyo siempre presente en la salita de su casa. Es la voz en off de Allen la que se escucha, y Alice sostiene con él unos peculiares diálogos, que recordarán a los que él mismo tenía con Humphrey Bogart en “Sueños de un seductor”, aunque aquí se limita a reproducir fragmentos de diálogos de su filmografía.

Conocerá a varios hombres, entre ellos a un músico, pero será Victor (Patrick Bruel, actor y cantante al que hemos visto en “Los ojos amarillos de los cocodrilos”) quien también pueda tener algo con ella. Victor es especialista en instalación de alarmas antirrobo, un tipo peculiar.

También están los padres de Alice, y entre ellos destaca el siempre eficaz Michel Aumont (“Salir del armario”) como el padre de Alice. Todos ellos formarán un peculiar universo de personajes que también recordarán a las primeras películas cómicas de Allen, aunque con toque totalmente francés.

Aumont y Bruel son lo mejor de la película y tienen a su disposición algunas escenas de notable humor negro o surrealista, como cuando el segundo ve una escena de una película de Allen sobre la peculiar relación de un hombre con una oveja. El resto cunple con profesionalidad en medio de un reparto coral. Lo mismo podemos decir de la prota, Alice Taglioni, que sigue en sus papeles de chica despampanante, aunque como actriz cómica siga siendo mediocre, pero si le ponen un buen guion y arropada por buenos actores, se salva.

La directora se ha basado en películas de Allen como “Hanna y sus hermanas”, “Manhattan” o “Misterioso asesinato en Manhattan” para el guion, y Allen saldrá en los últimos minutos interpretándose a sí mismo.

Justamente aquí, cuando Allen salga, que debería ser el mejor momento de una película que le homenajea, es cuando el filme decaerá, su notable sentido del humor dará un giro absoluto y se volverá comedia romántica de Hollywood, algo que Allen jamás hubiera hecho (él detesta totalmente ese tipo de cine), y él mismo aparecerá como un consejero sentimental digno de Frank Capra para que todo acabe en un pastelazo de “happy end”. Lellouche hija ha caído ahí en los tics del cine de su padre, que siempre tendía a la cursilada en su obra. Agnès Jaoui, que se inspira en Allen para sus filmes en donde como él satiriza la condición humana (“Para todos los gustos”, “Como una imagen”…), sí hubiera hecho una gran película.

PARIS-MANHATTAN: * *

"PARIS-MANHATTAN" de Sophie Lellouche

A França sempre han admirat els mestres del cinema americà que es surten de la norma del cinema comercial, des d’Orson Welles i Alfred Hitchcock als independents com John Cassavetes o Robert Altman. Però Woody Allen és especial per als nostres veïns, ja que el consideren el més europeu dels cineastes dels EUA, i aquest correspon amb la seva admiració per Truffaut i Renoir, els dos grans mestres francesos del cinema.

La novella directora Sophie Lellouche, filla d'un altre cineasta, Claude Lellouche ("Un home i una dona"), debuta amb aquesta pel·lícula que és un clar homenatge del cinema francès al mestre de Nova York, això sí, des del cinema comercial, no pas des del "d'autor", que aquí és un tòtem sagrat que celebra les seves obres mestres, des de "Delictes i faltes" a "Hanna i les seves germanes", passant per "Match Point".

La farmacèutica parisenca Alice Ovetz (Alice Taglioni, la top model d’"El joc dels idiotes") té 30 anys i continua soltera, mentre la seva prepotent germana, advocada, s'ha casat i té una filla adolescent.

Alice és una fan del cinema de Woody Allen, el qual li dóna consells sentimentals a través d'un pòster seu sempre present a la saleta de casa. És la veu en off d'Allen, la qual s'escolta, i Alice sosté amb ell uns peculiars diàlegs, que recordaran als que ell mateix tenia amb Humphrey Bogart a "Somnis d'un seductor", encara que aquí es limita a reproduir fragments de diàlegs de la seva filmografia.

Coneixerà a diversos homes, entre ells a un músic, però serà Victor (Patrick Bruel, actor i cantant al qual hem vist en "Els ulls grocs dels cocodrils") qui també pugui tenir alguna cosa amb ella. Victor és especialista en instal·lació d'alarmes antirobatori, un tipus peculiar.

També hi ha els pares d'Alice, i entre ells destaca el sempre eficaç Michel Aumont ("Sortir de l'armari") com el pare d'Alice. Tots ells formaran un peculiar univers de personatges que també recordaran les primeres pel·lícules còmiques d'Allen, encara que amb toc totalment francès.

Aumont i Bruel són el millor de la pel·lícula i tenen a la seva disposició algunes escenes de notable humor negre o surrealista, com quan el segon veu una escena d'una pel·lícula d'Allen sobre la peculiar relació d'un home amb una ovella. La resta cunple amb professionalitat enmig d'un repartiment coral. El mateix podem dir de la prota, Alice Taglioni, que segueix en els seus papers de noia sensacional, encara que com a actriu còmica segueixi sent mediocre, però si li posen un bon guió i acompanyada per bons actors, se salva.

La directora s'ha basat en pel·lícules d'Allen com "Hanna i les seves germanes", "Manhattan" o "Misteriós assassinat a Manhattan" per el guió, i Allen sortirà en els últims minuts interpretant-se a si mateix.

Justament aquí, quan Allen surti, que hauria de ser el millor moment d'una pel·lícula que li fa un homenatge, és quan el film caurà, el seu notable sentit de l'humor farà un tomb absolut i es tornarà comèdia romàntica de Hollywood, cosa que Allen mai no hauria fet (ell s’odia totalment, aquest tipus de cinema), i ell mateix hi apareixerà com un conseller sentimental digne de Frank Capra perquè tot acabi en un pastís de "happy end". Lellouche filla ha caigut aquí dins els tics del cinema del seu pare, que sempre queia dins la cursilería, a la seva obra. Agnès Jaoui, que s'inspira en Allen per als seus films, on com ell satiritza la condició humana ("Per a tots els gustos", "Com una imatge" ...), si hauria fet una gran pel·lícula.

PARIS-MANHATTAN: * *