Entrades populars

dimecres, 22 d’octubre de 2014

OCHO APELLIDOS VASCOS de Emilio Martínez Lázaro



He visto por casualidad esta película que tanto ha llenado los cines del Estado español, tanto ha hecho reír al público y tantos elogios ha despertado. Siento disentir de tanto entusiasmo, pues en la hora y media de metraje de la misma apenas pude reírme un poco, y eso que me considero alguien con sentido del humor. Todo empieza con una vasca temperamental, Amaia (Clara Lago), que con dos amigas asiste a un espectáculo de flamenco y “club de la comedia” en Sevilla, después de una traumática ruptura con su novio. Se ofende ante los chistes anticuados y antivascos del monologuista andaluz, Rafa (Dani Rovira). Su relación es de tira y afloja, entre temperamentos y egos radicalmente distintos. Después de una noche de sexo sin sexo, la chica se olvida su bolso al volverse a su tierra. Rafa, obsesionado con ella, decide aventurarse a llegar al pueblo natal de la chica. Como sabe imitar el acento vasco, se hará pasar por vasco de toda la vida para intentar conquistarla, aunque tendrá que convencer al autoritario padre de ella (Karra Elejalde). Como se imaginarán, todo es una comedia de enredo clásico, a la española, con concesiones al chiste fácil y al tópico, regional en este caso. Y ese es el problema (grave) de la película entera, ya que no se puede sostener toda la acción a través de gracietas mal conseguidas como la pelea dialéctica inicial entre Amaia y Rafa, o las disputas en el pueblo vasco de ella, con abertzales de tebeo conspirando para armar la gorda. Me hacen mucho más gracia las parodias de regiones que el programa televisivo catalán “Polònia” hace de vez en cuando, con más talento y huyendo de la gracieta anticuada. Si algo debemos salvar de “Ocho apellidos vascos” es el entusiasmo de sus actores, en especial el desconocido Dani Rovira, que salva su imposible personaje de andaluz reconvertido en imposible vasco. También Karra Elejalde, que aporta veteranía  y humanidad. Y las dos mujeres, Clara Lago y Carmen  Machi, cada una con un estilo definido y diferente. Pero eso no evita que algunos nos quedemos con una sensación incómoda de haber visto una película de Mariano Ozores modernizada, aunque eso, Emilio Martínez Lázaro, ya experimentado en la comedia, sabe llevarla con seguridad en su puesta en escena, incluso en las vistas más tipo tarjeta postal que otra cosa de Sevilla (con una absurda aparición final de Los Del Río, que no aportaba nada) y ese País Vasco siempre nublado y lluvioso. De eso prefiero acordarme, no de los continuos “Mi arma”, “Ay va la ostia” y demás frases tópicas de los dos mundos que pretende retratar, repetidas hasta el hastío, aunque los guionistas sean vascos y sean responsables de un prestigioso programa de humor de la televisión vasca ETB.
Hasta ahí mi crítica de la película, pero me pregunto si el cine español necesita sólo películas así para llenar las salas. Hombre, no, pues también está “El niño”, con el notable Daniel Monzón como un Michael Mann español. Es decir, cine sin pretensiones y más bien vacío. Los espectadores huyen del cine “sesudo”, o que creen que lo “intelectual” es pesado y aburrido. Depende, pues muchas mujeres están encantadas de conocer a intelectuales, que saben hablar, algo que muchos hombres no saben. En “Ocho apellidos vascos”, si se fijan, no hay ningún intelectual, sino hombres primarios, dados unos a la juerga continua y otros a la pelea. Se está preparando una secuela, “Nueve apellidos catalanes”, y me echo a temblar. Vuelvo entonces a lo que dije antes, que los guionistas del “Polònia” saben hilar mejor chistes regionales mejores, pero esos no interesarán a los espectadores que vean esa secuela, donde me temo que, como catalán, tendré que ver una Catalunya donde todos seremos tacaños, aburridos y pedantes. Sería como si hicieran una sobre Francia, y todos los franceses hablarán con acento exagerado y cursi, serán adúlteros, chauvinistas y pedantes hasta para decir la hora.

OCHO APELLIDOS VASCOS: * *

OCHO APELLIDOS VASCOS” d'Emilio Martínez Lázaro

He vist per casualitat aquesta pel lícula que tant ha omplert els cinemes de l'Estat espanyol, tant ha fet riure el públic i tants d’elogis ha despertat. Em sap greu dissentir de tant entusiasme, ja que durant l'hora i mitja de metratge de la mateixa, amb prou feines vaig poder riure una mica, i això que em considero algú amb sentit de l'humor. Tot comença amb una basca temperamental, l’Amaia (Clara Lago), que amb dues amigues assisteix a un espectacle de flamenc i "club de la comèdia" a Sevilla, després d'una traumàtica ruptura amb el seu xicot S'ofèn davant els acudits antiquats i antibascos del monologuista andalús, en Rafa (Dani Rovira). La seva relació és d'estira i arronsa, entre temperaments i egos radicalment diferents. Després d'una nit de sexe sense sexe, la noia se n’oblida la seva bossa en tornar cap a la seva terra. En Rafa, obsessionat amb ella, decideix aventurar-se a arribar cap al poble natal de la noia. Com sap imitar l'accent basc, es farà passar per basc de tota la vida per mirar de conquistar-la, encara que haurà de convèncer l'autoritari pare d'ella (Karra Elejalde). Com s'imaginaran, tot és una comèdia d'embolics clàssica, a l'espanyola, amb concessions a l'acudit fàcil i al tòpic, regional en aquest cas. I aquest és el problema (greu) de la pel lícula sencera, ja que no es pot sostenir tota l'acció a través només de gracietes malament assolides com la baralla dialèctica inicial entre l’Amaia i en Rafa, o les picabaralles al poble basc d'ella, amb abertzales de tebeo conspirant per fer-la grossa. Em fan molt més gràcia les paròdies de regions que el programa televisiu català "Polònia" fa de tant en tant, amb més talent i fugint de la gracieta antiquada. Si alguna cosa hem de salvar d’”Ocho apellidos vascos" és l'entusiasme dels seus actors, especialment el desconegut Dani Rovira, que salva el seu impossible personatge de andalús esdevingut un impossible basc. També en Karra Elejalde, que aporta veterania i humanitat. I les dues dones, Clara Lago i Carmen Machi, cadascuna amb un estil definit i diferent. Però això no evita que alguns ens quedem amb una sensació incòmoda d'haver vist una pel lícula de Mariano Ozores modernitzada, tot i que això, Emilio Martínez Lázaro, ja experimentat en la comèdia, sap portar-la amb seguretat dins la seva posada en escena, fins i tot en les vistes més de tipus targeta postal que no pas una altra cosa de Sevilla (amb una absurda aparició final dels Los Del Río, que no aportava res de res) i aquest País Basc sempre ennuvolat i plujós. D'això prefereixo recordar-me, no pas dels continus "Mi arma", "Ay va la ostia" i d’altres frases tòpiques dels dos móns que pretén retratar, repetides fins l'avorriment, encara que els guionistes siguin bascos i siguin responsables d'un prestigiós programa de humor de la televisió basca ETB.

Fins aquí la meva crítica de la pel lícula, però em pregunto si el cinema espanyol necessita només de pel.lícules així per omplir les sales. Home, no, ja que també és "El niño", amb el notable Daniel Monzón com una mena de Michael Mann espanyol. És a dir, cinema sense pretensions i més aviat buit. Els espectadors fugen del cinema "saberut", o que creuen que el cinema '"intel lectual" és pesat i avorrit. Depèn, doncs moltes dones estan encantades de conèixer d’intel lectuals, que saben xerrar, cosa que molts homes no saben. A "Ocho apellidos vascos", si es fixen, no hi ha cap intel lectual, sinó d’homes primaris, dirigits uns a la disbauxa contínua i d’altres a la baralla. S'està preparant una seqüela, "Nueve apellidos catalanes", i em ve la tremolor. Torno llavors al que vaig dir abans, que els guionistes del "Polònia" saben filar millor d’acudits regionals, però aquests no interessaran pas als espectadors que vegin d’aquesta seqüela, on tinc por que, com a català, hi hauré de veure una Catalunya on tots serem garrepes, avorrits i pedants. Seria com si fessin una sobre França, i tots els francesos parlaran amb accent exagerat i cursi, faran tots el salt a les seves parelles, seran xovinistes i pedants fins i tot per dir quina hora és, ara.


OCHO APELLIDOS VASCOS: * *





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada