.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
El público de fuera de Catalunya cada vez más da la
espalda a las películas de Ventura Pons, sobre todo el de Madrid, y cuesta
mucho a los que residimos en la capital española encontrar alguna película suya
dentro de un cine decente. Esta que comento tiene una peculiaridad que me gustó
de lo lindo: fue rodada en el barrio de Gràcia de Barcelona. Hace un juego de
palabras entre el nombre de la protagonista femenina, la Gràcia, y el mismo
barrio. Un joven de un matrimonio separado que vive cerca de Granollers, David
(Oriol Pla), irá a la Universidad en Barcelona, y consigue una habitación en un
piso de una viuda que reside en el barrio de Gràcia. Lo que el chico no espera
de ninguna manera es el carácter difícil, muy difícil, de la viuda, la Gràcia
(Rosa Maria Sardà, que ya ha trabajado a menudo con Ventura Pons). Una mujer
mayor, maniática y de costumbres anticuadas, que nunca tiene ninguna sonrisa en
el rostro. La expresión cínica que la Sardà hace es una marca de fábrica por su
parte y viene perfectamente para su personaje, con un humor negro y cínico muy
catalán. El chico verá que ella le pone normas complicadas, como estar en casa
antes de medianoche. La mujer, con su carácter, la hace antipática también a su
vecindario, y tiene que sufrirla también Pere (Santi Millán), el dueño del bar està
justo debajo de la casa, al que siempre amenaza con denunciarlo por hacer ruido
por la noche. En la Universidad, él se enamorará de una chica, Noa (Diana Gómez),
compañera de clase, y como se imaginarán, él tendrá que hacer todo tipo de
trucos para poder verla por la noche sin que la Gràcia se diera cuenta. Notable
comedia de Ventura Pons, que deja aparcados sus dramas profundos para
adentrarse en una comedia urbana ambientada en el mismo barrio en donde él
había residido años atrás, y ahora tiene que ver con esta película, ya que con
la reapertura de los cines Texas en el distrito, gracias al mismo Ventura Pons,
"Año de Gracia" es una de las películas proyectadas dentro de sus
salas. La Sardà es el alma del filme, por supuesto, aunque Oriol Pla le hace
réplica sin dejarse abrumar. Los residentes en Gràcia reconocerán muchas de sus
calles, y la película es bien agradable de ver, pero con el toque sutil de
Ventura Pons que evita sabiamente el estilo de comedia romántica tonta. Un
toque que le hace bien cuando en el último tercio del filme, éste hace un giro
inesperado con el personaje de la Sardà.
AÑO DE GRACIA: * * *
“ANY DE GRÀCIA” de Ventura Pons
El públic de fora de Catalunya cada cop més se’n
gira d’esquena a les pel.lícules de Ventura Pons, sobretot el de Madrid, i
costa molt als que hi residim a la capital espanyola trobar-hi alguna
pel.lícula seva dins un cinema decent. Aquesta que comento té una peculiaritat
que em va agradar de valent: va ser rodada al barri de Gràcia de Barcelona. Fa
joc de paraules entre el nom de la protagonista femenina, la Gràcia, i el
mateix barri. Un noi d’un matrimoni separat que viu a prop de Granollers, David
(Oriol Pla), hi anirà cap a la Universitat a Barcelona, i aconsegueix una
habitació a un pis d’una vídua que hi resideix al barri de Gràcia. Allò que el
noi no hi espera de cap manera és el caràcter difícil, ben difícil, de la
vídua, la Gràcia (Rosa Maria Sardà, que ja ha treballat sovint amb Ventura
Pons). Una dona gran, maniàtica i de costums antiquats, que mai no té cap
somriure al rostre. L’expressió cínica que la Sardà s’esdevé una marca de
fàbrica per part seva hi ve perfectament per al seu personatge, amb un humor
negre i cínic molt català. El noi veurà que ella l’hi posa de normes
complicades, com ser-hi a casa abans de mitjanit. La dona, amb el seu caràcter,
la fa antipàtica també amb el seu veïnat, i té que patir-la també en Pere
(Santi Millán), el propietari del bar que hi és tot just avall de la casa, al
qual sempre amenaça amb denunciar-lo per fer soroll a la nit. A la Universitat,
ell s’enamorarà d’una noia, la Noa (Diana Gómez), companya de classe, i com
s’imaginaran, ell tindrà que fer tota mena de trucs per poder veure-la a la nit
sense que la Gràcia se n’adonés. Notable comèdia de Ventura Pons, que deixa
aparcats els seus drames profunds per endinsar-se dins una comèdia urbana
ambientada al mateix barri on ell hi havia residit anys enrere, i ara té a
veure amb aquesta pel.lícula, ja que amb la reobertura dels cinemes Texas al
districte, gràcies al mateix Ventura Pons, “Any de Gràcia” és una de les
pel.lícules projectades dins les seves sales. La Sardà és l’ànima del film, per
descomptat, tot i que l’Oriol Pla li fa rèplica sense deixar-se aclaparar. Els
residents a Gràcia hi reconeixeran molts dels seus carrers, i la pel.lícula és
ben agradable de veure, però amb el toc subtil de Ventura Pons que evita
sàviament l’estil de comèdia romàntica ximple. Un toc que li fa bé quan al
darrer terç del film, aquest fa un tomb inesperat amb el personatge de la
Sardà.
ANY DE GRÀCIA: * * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada