Entrades populars

dimecres, 24 de setembre de 2014

"VIVA LA LIBERTÁ" de Roberto Andó



En el mundo de la Política hay que estar loco para hacer lo que el pueblo quiere que se haga y no los dirigentes de los partidos políticos, en un 99 % alejados de la realidad u obsesionados en sondeos, asesoramiento de imagen y otros detalles que sólo buscan el poder y nada más. Esta película italiana, con un inmenso Toni Servillo en un doble papel de dos hermanos gemelos de caracteres completamente distintos lo plantea, de manera sobria y eficaz. Un día, Enrico, el líder de un partido político que cae en picado en las encuestas decide desaparecer de la vida pública e irse corriendo fuera de Italia. A toda prisa, los asesores del político deciden buscar el sanatorio en donde está internado Ernani, hermano gemelo de Enrico. Le piden que se haga pasar por su hermano como si no hubiera pasado nada. El loco pero cuerdo Ernani acepta, y prácticamente nadie del partido, ni siquiera su esposa, advierten el cambio, sólo el súbito cambio de carácter del hombre. Mientras, Enrico ha llegado a Francia, a buscar a su antiguo amor, Danielle (Valeria Bruni Tedeschi, hermana de Carla Bruni), ayudante de dirección de un director de cine. Un filme irregular, basado en una novela del propio director, que nos cuenta algo quizá no tan original (recordemos “El prisionero de Zenda” en sus numerosas versiones), pero que muestra la Política actual, la italiana, viciada por la influencia de la televisión y la picaresca tan del país. Película sobre todo de pequeños detalles, que Toni Servillo, en cada uno de sus dos personajes, sabe mostrarnos con maestría, desde el serio Enrico al chiflado Ernani, viendo éste último que parece hacerle gracia lo que hace. Y basada en la novela del mismo director.

VIVA LA LIBERTÀ: * * *

"VIVA LA LIBERTÁ" de Roberto Andó

En el món de la Política, cal estar boig per fer allò que el poble vol que es faci i no pas els dirigents dels partits polítics, en un 99% allunyats de la realitat o obsessionats en sondejos, assessorament d'imatge i d’altres detalls que només cerquen el poder i res més. Aquesta pel ·lícula italiana, amb un immens Toni Servillo en un doble paper de dos germans bessons de caràcters completament diferents, els interpreta de manera sòbria i eficaç. Un dia, Enrico, el líder d'un partit polític que cau en picat a les enquestes decideix desaparèixer de la vida pública i anar corrents fora d'Itàlia. A corre-cuita, els assessors del polític decideixen buscar el sanatori on està internat Ernani, el germà bessó d’Enrico. Li demanen que es faci passar pel seu germà com si no hagués passat res. El boig però lúcid Ernani accepta, i pràcticament ningú del partit, ni tan sols la seva dona, adverteixen el canvi, només el sobtat canvi de caràcter de l'home. Mentrestant, Enrico ha arribat cap a França, a buscar el seu antic amor, la Danielle (Valeria Bruni Tedeschi, germana de Carla Bruni), ajudant de direcció d'un director de cinema. Un film irregular, basat en una novel·la del mateix director, que ens explica una cosa potser no tan original (recordem-nos d’"El presoner de Zenda" en les seves nombroses versions), però que mostra la Política actual, la italiana, viciada per la influència de la televisió i la picaresca molt del país. Pel.lícula sobretot de petits detalls, que Toni Servillo, en cadascun dels seus dos personatges, sap mostrar-nos amb mestria, des del seriós Enrico al guillat Ernani, veient aquest últim que sembla fer-li gràcia allò que fa. I basada en la novel.la del mateix director.

VIVA LA LIBERTÁ: * * *







dissabte, 13 de setembre de 2014

LA VIDA DE ADÈLE de Abdellatif Kechiche LA VIDA D'ADÈLE d'Abdellatif Kechiche



Es la película que ha dado más que hablar por sus escenas eróticas quizás desde “Nueve semanas y media”, aunque la que comento aquí la supera ampliamente en todo: interpretación, calidad artística y resultado final. Pero también por que ha sido capaz de sorprender a alguien tan conocido por sus ideas conservadoras como Steven Spielberg, que en su faceta de Presidente del Jurado en el Festival de Cannes 2013 todo el mundo creía que daría la Palma de Oro a alguna película que se pareciese a sus famosas películas “para toda la familia”. Pues finalmente no fue así, y “La vida de Adèle” se sale completamente de esos cánones, radicalmente, digamos. Y tanto ha maravillado al cineasta que dice con un cierto orgullo que pensaba verla de nuevo en compañía de sus hijos. Hijos ya adultos, no se asusten. Película del cineasta Abdellatif Kechiche, poco conocido en nuestro país, poco más que por “La escurridiza o cómo esquivar el amor”, que como aquella, conserva el estilo realista extremo, la filmación cámara en mano y la banda sonora sólo compuesta de canciones conocidas. Se basa libremente en el cómic o novela gráfica de Juliette Maroh “El azul es un color cálido”, apasionada y sensible historia de amor lésbico con triste final, pero un canto a la vida huyendo de los prejuicios. Tan libre es la adaptación de Kechiche que cambia incluso el nombre de una de las chicas, Clementine, por Adèle, incluso cambia el final y muchos aspectos. Si leemos antes la novela gráfica y luego vemos la película, encontraremos escenas parecidas al libro y otras cambiadas o suprimidas. Pero tiene la gran virtud de conservar la esencia del libro, y sus personajes también. Una adolescente, Adèle (Adèle Exarchopoulos), que estudia en un instituto de Lille, empieza una relación con un compañero de clase, pero su primera relación sexual es un fracaso absoluto y ella queda desconcertada, cortando ambos. Conoce casualmente a la lesbiana Emma (Léa Seydoux, que ya hizo de lesbiana en “Adiós a la reina”), que lleva el pelo teñido de azul, de la cual se enamorará apasionadamente. Tardará un poco en ser correspondida amorosamente, pero cuando ocurra, la pasión amorosa y sexual estallará de manera asombrosa, directa e incluso poética. Su primera escena sexual, de planos cortos rodados por el director en una semana y que dura unos ocho minutos, es apabullante en el realismo absoluto del sexo entre las dos, su credibilidad absoluta y que puede asegurarse que consigue un realismo más logrado que las típicas escenas de sexo lésbico en una película porno, ya que se ve a las chicas viviendo su pasión y te las crees. Además, no se añade música a la misma. Habrá dos escenas del mismo tipo, pero la película es muchísimo más, muy compleja y muy profunda, con una duración generosa, tres horas. Es de las que mejor se mete en una relación amorosa como la lésbica huyendo de prejuicios. Claro que también se habló de ella por problemas extracinematográficos, con denuncias mutuas entre director y actrices, ya que él se comportó con ellas al estilo Stanley Kubrick, es decir, les hizo repetir tomas cientos de veces y fue un tirano, algo que él niega. Adèle Exarchopoulos consigue una interpretación genial, llena de matices y todo tipo de estados de ánimo, y llega a eclipsar a Léa Seydoux, cuyo personaje sale menos en pantalla e incluso es menos grato que el de Adèle, aunque también está genial.

LA VIDA DE ADÈLE: * * * * *

"LA VIDA D'ADÈLE" d'Abdellatif Kechiche

És la pel·lícula que ha donat més que parlar per les seves escenes eròtiques potser des de "Nou setmanes i mitja", encara que la que comento aquí la supera àmpliament en tot: interpretació, qualitat artística i resultat final. Però també perquè ha estat capaç de sorprendre a algú tan conegut per les seves idees conservadores com Steven Spielberg, que dins la seva tasca de President del Jurat al Festival de Canes 2013 tothom creia que donaria la Palma d'Or a alguna pel·lícula que tingués semblant a les seves famoses pel·lícules "per a tota la família". Doncs finalment no va ser així, i "La vida d'Adèle" se surt completament d'aquests cànons, radicalment, diguem-ne. I tant ha quedat meravellat el cineasta que diu amb un cert orgull que pensava veure-la novament en companyia dels seus fills. Fills ja adults, no s'espantin. Pel·lícula del cineasta Abdellatif Kechiche, poc conegut al nostre país, poc més que per "L'esmunyedissa o com esquivar l’amor", que com aquella, conserva l'estil realista extrem, la filmació càmera en mà i la banda sonora només composta de cançons conegudes. Es basa lliurement en el còmic o novel·la gràfica de Juliette Maroh "El blau és un color càlid", apassionada i sensible història d'amor lèsbic amb un trist final, però també un cant a la vida fugint dels prejudicis. Tan lliure és l'adaptació de Kechiche que canvia fins i tot el nom d'una de les noies, la Clementine, per l’Adèle, fins i tot canvia el final i molts aspectes. Si llegim abans la novel·la gràfica i després veiem la pel·lícula, hi trobarem escenes semblants al llibre i d’altres canviades o suprimides. Però té la gran virtut de conservar l'essència del llibre, i els seus personatges també. Una adolescent, Adèle (Adèle Exarchopoulos), que estudia a un institut de Lille, comença una relació amb un company de classe, però la seva primera relació sexual és un fracàs absolut i ella queda desconcertada, tallant tots dos. Coneix casualment la lesbiana Emma (Léa Seydoux, que ja va fer de lesbiana a "Adéu a la reina"), que porta els cabells tenyits de blau, de la qual s'enamorarà apassionadament. Trigarà una mica a ser corresposta amorosament, però quan passi això, la passió amorosa i sexual esclatarà de manera sorprenent, directament i fins i tot poètica. La seva primera escena sexual, de plans curts rodats pel director en una setmana i que dura uns vuit minuts, és aclaparadora dins el realisme absolut del sexe entre totes dues, la seva credibilitat absoluta i que es pot assegurar que aconsegueix un realisme més aconseguit que no pas les típiques escenes de sexe lèsbic a una pel·lícula porno, ja que es veu a les noies vivint la seva passió, i te les creus. A més, no s'afegeix música a la mateixa. Hi haurà dues escenes del mateix tipus, però la pel·lícula és molt més, molt complexa i molt profunda, amb una durada generosa, tres hores. És de les que millor es fica dins una relació amorosa com la lésbica, tot fugint de prejudicis. És clar que també es va parlar d'ella per problemes extracinematogràfics, amb denúncies mútues entre director i actrius, ja que ell es va comportar amb elles a l'estil Stanley Kubrick, és a dir, els va fer repetir preses centenars de vegades i va ser un tirà, cosa que ell nega. Adèle Exarchopoulos aconsegueix una interpretació genial, plena de matisos i tot tipus d'estats d'ànim, i arriba a eclipsar Léa Seydoux, el personatge de la qual hi surt menys en pantalla i fins i tot és menys grat que el d'Adèle, encara que també està genial.

LA VIDA D’ADÈLE: * * * * *





dilluns, 1 de setembre de 2014

VIOLETTE de Martin Prevost



En su anterior película, "Séraphine", Martine Provost demostró estar fascinado por artistas malditas, que nunca fueron valoradas lo suficiente y fueron casi olvidadas después de su muerte. En aquella, era la pintora de estilo naïf Séraphine De Senlis (Yolande Moreau), que murió loca y olvidada. En ésta, es Violette Leduc (Emmanuelle Devos), escritora de difícil y trágica vida, vamos, como de novela pero en la realidad, que un día la gran filósofa Simone De Beauvoir (Sandrine Kilberlain), defensora de los derechos de la mujer y pareja del filósofo Jean-Paul Sartre, descubre que tiene gran talento como escritora, con unos escritos con fuerte componente autobiográfico, directos, secos y con un gran realismo, y le ayuda a seguir escribiendo. Violette accede, ya que se había enamorado de la Beauvoir (era bisexual). Volcará en su primer libro su durísima relación con su madre, que la tuvo como se decía antes, "hija ilegítima" o bastarda, algo que siempre la había acomplejado. Empieza la película en plena guerra, en 1945, con Violette casada de conveniencia con el escritor homosexual Maurice Sachs (Olivier Py, actor y director del Festival de Teatro de Avignon). Se separan después y ella sobrevive como puede, metida en contrabando y estraperlo. Encuentra una miserable habitación en Paris, donde vive como un personaje de Dickens. Cuando empieza a escribir, su libro es publicado, pero con poca tirada, ve que no sale de la miseria y su tristeza y soledad aumenta. Tiene amistad con el dramaturgo Jean Genet (Jacques Bonnafé), el cual le dedica su obra "Las criadas", a punto de estrenar. Como la Beauvoir no la corresponde sentimentalmente, cae en una depresión. Ella le aconseja viajar, y le hace caso, yendo a Faucon, en el Sur de Francia. Un cambio de aires que pese a que tiene un comienzo desastroso, poco a poco le irá animando e inspirando para sus futuros libros. Incluso le animará a abandonar Paris y quedarse para siempre en Faucon. Simone De Beavoir le seguirá apoyando, ya que Violette por fin conseguirá el éxito. Morirá allí en 1972. La película nos muestra sólo una parte de su vida, que acaba en 1965, pero muestra el coraje y la lucha de una mujer contra terribles adversidades, además de que fue una pionera de la escritura femenina,  libre de artificios y que mostraba su sexualidad lejos de los códigos morales de la época. Estas son las virtudes de la película. En su contra está la excesiva sordidez de la mayoría de escenas, que quieren mostrar la vida de Violette como era, sin caer en las simplificaciones o los tonos suavizados de una película de Hollywood, y también el tono distante y frío, que no ayuda a que nos identifiquemos con las desgracias de Violette, imprescindible para comprenderla y que no nos caiga antipática. Lo mejor es la interpretación de Emmanuelle Devos, que tan pronto muestra el personaje como luchador, otras veces como triste y otras simplemente patético, digno de lástima, pero no en el mejor sentido. Eso sí, la auténtica Violette no era guapa como la Devos, más bien era muy fea, lo que le impedía conocer hombres con asiduidad, aunque tuviera una apasionada relación con un hombre casado de Faucon. La película se divide en capítulos, cada uno dedicado a algunas de las personas que fueron importantes en su vida.

VIOLETTE: * * * 

"VIOLETTE" de Martin Prevost

A la seva anterior pel·lícula, "Séraphine", Martin Provost va demostrar estar fascinat per artistes maleïdes, que mai no van ser valorades prou i van ser gairebé oblidades després de la seva mort. En aquella, era la pintora d'estil naïf Séraphine De Senlis (Yolande Moreau), que va morir boja i oblidada. En aquesta, és la Violeta Leduc (Emmanuelle Devos), escriptora de difícil i tràgica vida, diguem-ne, com de novel·la però en la realitat, que un dia la gran filòsofa Simone De Beauvoir (Sandrine Kilberlain), defensora dels drets de la dona i parella del filòsof Jean-Paul Sartre, descobreix que té un gran talent com a escriptora, amb uns escrits amb un fort component autobiogràfic, directes, secs i amb un gran realisme, i l'ajuda a continuar escrivint. La Violette accedeix, ja que s'havia enamorat de la Beauvoir (era bisexual). Bolcarà en el seu primer llibre la seva duríssima relació amb la seva mare, que la va tenir com es deia abans, "filla il·legítima" o bastarda, cosa que sempre l'havia acomplexat. Comença la pel·lícula en plena guerra, el 1945, amb la Violette casada de conveniència amb l'escriptor homosexual Maurice Sachs (Olivier Py, actor i director del Festival de Teatre d'Avinyó). Se separen després i ella sobreviu com pot, ficada en contraban i estraperlo. Hi troba una miserable habitació a Paris, on viu com un personatge de Dickens. Quan comença a escriure, el seu llibre és publicat, però amb poca tirada, i veu que no surt de la misèria, per això la seva tristesa i solitud augmenta. Té amistat amb el dramaturg Jean Genet (Jacques Bonnafé), el qual li dedica la seva obra "Les criades", a punt d'estrenar-se. Com la Beauvoir no la correspon sentimentalment, cau en una depressió. Ella li aconsella viatjar, i li fa cas, anant-se cap a Faucon, al Sud de França. Un canvi d'aires que malgrat que té un començament desastrós, a poc a poc li anirà animant i inspirant per als seus futurs llibres. Fins i tot l'animarà a abandonar París i quedar-se per sempre més a Faucon. La Simone De Beavoir seguirà donant-la el seu suport, ja que la Violette per fi aconseguirà l'èxit. Hi morirà el 1972. La pel·lícula ens mostra només una part de la seva vida, que acaba el 1965, però ensenya el coratge i la lluita d'una dona contra terribles adversitats, a més que va ser una pionera de l'escriptura femenina, lliure d'artificis i que mostrava la seva sexualitat lluny dels codis morals de l'època. Aquestes són les virtuts de la pel·lícula. En contra, hi ha la excessiva sordidesa de la majoria d'escenes, que volen mostrar la vida de la Violette com era, sense caure en les simplificacions o els tons suavitzats d'una pel.lícula de Hollywood, i també el to distant i fred, que no ajuda gens a que ens identifiquem amb les desgràcies de laViolette, imprescindible per comprendre-la i que no ens sembli antipàtica. El millor és la interpretació d'Emmanuelle Devos, que tan aviat mostra el personatge com a lluitador, d’altres vegades com a trist i d’altres simplement patètic, digne de llàstima, però no pas en el millor sentit. Això sí, l'autèntica Violette no era maca com la Devos, més aviat era molt lletja, el que l’impedia conèixer homes amb assiduïtat, encara que tingués una apassionada relació amb un home casat de Faucon. La pel·lícula es divideix en capítols, cadascun d’ells dedicat a algunes de les persones que van ser importants dins la seva vida.

VIOLETTE: * * *






NUEVA VIDA EN NUEVA YORK de Cédric Klapisch NOVA VIDA A NOVA YORK de Cédric Klapisch



Tercera y por ahora última entrega de las aventuras del francés Xavier Rousseau, siempre interpretado por Romain Duris, que ha recorrido medio mundo (Paris, Barcelona, Londres, San Petersburgo) hasta llegar a Nueva York. Al contrario que otras trilogías, a cada nueva película la trama y el estilo de filmarla ha ido cogiendo fuerza, ya que se ha pasado del estilo semidocumental de filmar las calles del Raval en Barcelona el 2002 al estilo más sofisticado el 2005 con las de Londres, Paris y San Petersburgo, y ahora, el 2014, con las de Nueva York. Y las tramas lo han agradecido. También hemos visto evolucionar a Xavier, el personaje de Romain Duris, hasta convertirse en un responsable padre de familia en la última película. Al final de la segunda parte, vimos a Xavier enamorarse de la inglesa Wendy (Keilly Reilly), su ex compañera de piso en Barcelona y escribir juntos guiones de teleseries, ya que Xavier decidió no aprovechar sus estudios de Económicas en Barcelona para ser escritor. Pues casi una década después, Wendy y Xavier viven en Paris y tienen dos hijos. Pues un día, ella le dice que le abandona para irse a vivir con otro a Nueva York, y se lleva a sus hijos con ella. Xavier queda sorprendido de manera desagradable. Aunque está enfrascado en la escritura de una nueva novela, decide trasladarse a la ciudad de los rascacielos para estar más cerca de sus hijos. No es el único que cambia de aires y de continente, pues la lesbiana belga Isabelle (Cecile De France), también ex compañera de piso en Barcelona, también se instaló allí, enamorándose de una chica americana y quedando embarazada por fecundación in vitro. Tendrá un hijo, pero ello no cambiará su carácter, pues de repente perderá la cabeza por una niñera también de origen belga... Mientras, Xavier encontrará trabajos para subsistir en Nueva York y concertará una boda de conveniencia con una chica chino-americana para conseguir el permiso de residencia. Ah, nos olvidábamos de Martine (Audrey Tautou), la ex novia de Xavier, ahora convertida en mujer de negocios pese a ser madre soltera de dos hijos. Revivirá pasiones olvidadas con él, y ello nos llevará a una sorpresa final, aunque no tanto. Cédric Klapisch continúa, como en entregas anteriores, con una visión de la vida falta de prejuicios, por lo que hace que muchos de sus personajes tengan enredos amorosos con naturalidad. Lo que cambia de las anteriores películas es que Xavier ha madurado emocionalmente y ya no se dedica a ir de mujer en mujer con tanta ansia, traspasando ese "mérito" a la aparentemente más madura Isabelle, que siempre había sido su consejera sentimental, en Barcelona, en Paris y ahora en NY. La visión de la ciudad neoyorkina, con mucha influencia de Woody Allen aunque nunca se le cite directamente, es siempre desde el punto de vista francés, nunca te da la impresión de que los personajes se americanicen. No ofrece una visión elogiosa ni idealizada de la vida americana, pero tampoco la ridiculiza ni la muestra como un país indeseable para vivir en él. Es junto con la trilogía protagonizada por Julie Delpy y Ethan Hawke ("Antes del amanecer" y sus secuelas), de las más logradas, sin perder interés ni quemarse sus personajes.

NUEVA VIDA EN NUEVA YORK: * * * *

"NOVA VIDA A NOVA YORK" de Cédric Klapisch

Tercera i per ara darrera part de les aventures del francès Xavier Rousseau, sempre interpretat per Romain Duris, que ha recorregut mig món (París, Barcelona, ​​Londres, Sant Petersburg) fins arribar cap a Nova York. Al contrari que d’altres trilogies, a cada nova pel·lícula la trama i l'estil de filmar ha anat agafant força, ja que s'ha passat de l'estil semidocumental de filmar els carrers del Raval a Barcelona el 2002 a l'estil més sofisticat al 2005 amb els de Londres, Paris i Sant Petersburg, i ara, el 2014, amb els de Nova York. I les trames ho han agraït. També hem vist evolucionar al Xavier, el personatge de Romain Duris, fins esdevenir un responsable pare de família a la darrera pel·lícula. Al final de la segona part, vam veure Xavier enamorar-se de l'anglesa Wendy (Keilly Reilly), la seva ex companya de pis a Barcelona i escriure junts guions de telesèries, ja que Xavier va decidir no aprofitar els seus estudis d'Econòmiques a Barcelona per ser escriptor. Doncs gairebé una dècada després, Wendy i Xavier viuen a Paris i tenen dos fills. Doncs, un dia, ella li diu que l'abandona per anar-se a viure amb un altre a Nova York, i es porta als seus fills amb ella. Xavier queda sorprès de manera desagradable. Tot i que està embrancat en l'escriptura d'una nova novel·la, decideix traslladar-se cap a la ciutat dels gratacels per ser més a prop dels seus fills. No és l'únic que canvia d'aires i de continent, ja que la lesbiana belga Isabelle (Cecile De France), també ex companya de pis a Barcelona, igualment s’hi va instal·lar, enamorant-se d'una noia americana i quedant-se embarassada per fecundació in vitro. En tindrà un fill, però això no canviarà gens el seu caràcter, ja que de sobte perdrà el cap per una mainadera també d'origen belga... Mentre, Xavier trobarà feines per subsistir a Nova York i concertarà un casament de conveniència amb una noia xinesa-americana per aconseguir el permís de residència. Ah, ens oblidàvem de la Martine (Audrey Tautou), l'ex núvia de Xavier, ara esdevinguda una dona de negocis, tot i ser mare soltera de dos fills. Hi reviurà passions oblidades amb ell, i això ens portarà a una sorpresa final, tot i que no gaire. Cédric Klapisch continua, com en les parts anteriors de la trilogia, amb una visió de la vida tota carent de prejudicis, de manera que fa que molts dels seus personatges tinguin embolics amorosos amb naturalitat. Allò que canvia de les anteriors pel·lícules és que Xavier ha madurat emocionalment, i ja no es dedica a anar de dona en dona amb tanta ànsia, traspassant aquest "mèrit" a l'aparentment més madura Isabelle, que sempre havia estat la seva consellera sentimental, a Barcelona, a Paris i ara a NY. La visió de la ciutat novaiorquesa, amb molta influència de Woody Allen, tot i que mai no sigui esmentat directament, és sempre des del punt de vista francès, mai no et fa l'efecte que els personatges s’americanitzin. No ofereix una visió elogiosa ni idealitzada de la vida americana, però tampoc la ridiculitza ni és mostrat com un país indesitjable per viure-hi. És juntament amb la trilogia protagonitzada per Julie Delpy i Ethan Hawke ("Abans de l'alba" i les seves seqüeles), de les més reeixides, sense perdre interès ni cremar els seus personatges.

NOVA VIDA A NOVA YORK: * * * *