Entrades populars

dilluns, 28 de juliol de 2014

MOLIÈRE EN BICICLETA de Philippe Le Guay


Después de la interesante "Las chicas de la sexta planta", visión tierna de las criadas españolas que iban a servir a la Francia de los años 1960, el francés Philippe Le Guay mira ahora a la Francia contemporánea, aunque sigue fijándose en personajes más cotidianos. Utiliza como pretexto el teatro y una de las grandes obras teatrales de aquel genio que fue Jean-Baptiste Poquelin, más conocido por Molière: "El misántropo". Parte de que un famoso actor que protagoniza una serie de médicos muy popular en la TV francesa, Guthier Valance (Lambert Wilson), va a la isla de Ré para visitar el actor Serge Tanneur (Fabrice Luchini), que años atrás se retiró repentinamente y ahora vive solo en una casa. Quiere que trabajen juntos en "El misántropo", para así sacarse la etiqueta de actor televisivo a secas. La diferencia de caracteres de ambos, muy orgullosos, llevará su relación a un punto de altibajos. Comenzarán los ensayos de la obra intercambiando los papeles de Alcestes y Filantro. Esto es lo mejor de la película, ya que contemplamos (y disfrutamos) los ensayos, con dos grandes actores y una dicción perfecta de los geniales textos de Molière. Aparte quedan los otros personajes, poco importantes para el argumento, aunque destacaremos a la italiana Francesca (Maya Sansa), vecina de Serge, y la jovencita rubia Zoé (Laurie Bordesoules), actriz porno que un día acepta recitar con ellos un pasaje de la obra, interpretando uno de los personajes femeninos. Aquí también hay un matiz: la forma de hablar natural de ella contrastando con las de ellos, muy de teatro clásico. Un film donde vemos el teatro y los egos de los actores, aparte de la vida en el campo en contraste con la de la ciudad, algo muy francés.

MOLIÈRE EN BICICLETA: * * *

Després de la interessant “Les noies de la sisena planta”, visió tendra de les criades espanyoles que anaven a servir a la França dels anys 1960, el francès Philippe Le Guay mira ara a la França contemporània, encara que segueix fixant-se en personatges més quotidians . Utilitza com a pretext el teatre i una de les grans obres teatrals d’aquell geni que va ser Jean-Baptiste Poquelin, més conegut per Molière: “El misantrop”. Part que un famós actor que protagonitza una sèrie de metges molt popular a la TV francesa, Guthier Valance  (Lambert Wilson), va a l’illa de Ré per visitar l’actor Serge Tanneur (Fabrice Luchini), que anys enrere es va retirar sobtadament i ara viu sol en una casa. Vol que treballin junts en “El misantrop”, per així treure l’etiqueta d’actor televisiu a seques. La diferència de caràcters d’ambdós, molt orgullosos tots dos, portarà la seva relació a un punt d’alts i baixos. Començaran els assajos de l’obra intercanviant els papers de Alcestis i filantrops. Això és el millor de la pel · lícula, ja que contemplem (i gaudim) els assajos, amb dos grans actors i una dicció perfecta dels genials textos de Molière. A part queden els altres personatges, poc importants per l’argument, encara que destacarem a la italiana Francesca (Maya Sansa), veïna de Serge, ia la joveneta rossa Zoé (Laurie Bordesoules), actriu porno que un dia accepta recitar amb ells un passatge de l’obra, interpretant un dels personatges femenins. Aquí també hi ha un matís: la forma de parlar natural d’ella contrastant amb les d’ells, més de teatre clàssic. Un film on veiem el teatre i els egos dels actors, a part de la vida al camp en contrast amb la de la ciutat, una cosa ben francesa. 
MOLIÈRE EN BICICLETA: * * *




APRENDIZ DE GIGOLÓ de John Turturro APRENENT DE GIGOLÓ de John Turturro



Woody Allen, el cual no necesita presentación, es autor de muchas interesantes películas, varias de ellas obras maestras del cine, y creador de un mundo donde los perdedores natos, me refiero a los que tienen mala suerte en el amor, tenían por fin su justo hueco en el celuloide. De vez en cuando se pone a las órdenes de otros directores, con guión escrito por ellos, y aunque pase lo dicho anteriormente, Allen tiene tanto carisma que hace que parezcan esas películas escritas por él.
                                                                                         
Y ésta no lo es menos, ya que reúne algunas características muy suyas: la ciudad de Nueva York y una manera peculiar de ver las relaciones amorosas o existenciales, incluso una visión poco frecuente de los judíos ortodoxos de la ciudad.

Pero también hay un detalle que algunas veces Allen nos muestra detenidamente: la prostitución, vista sin prejuicios y con una cierta apología de la profesión. Hasta ahí bien, pero lo que hace esta película diferente a las suyas es que no está dirigida por él, ni siquiera el guión es suyo.

El director y guionista es el actor John Turturro (“Haz lo que debas”), que ya retrató la ciudad en sus otras incursiones como director. Aquí es Fioravante, un co-propietario de una librería neoyorkina que cierra por la crisis.

Su socio Murray (Allen) le propone un extraño negocio para volver a ganar dinero y ganarse la vida: convertirse en gigoló, acostarse con mujeres que Murray le encontrará. Todo irá más o menos bien, y empezarán las confusiones, sobre todo cuando conozca a Avigal (Vanessa Paradis, la cantante y actriz francesa ex pareja de Johnny Depp), viuda de un judío ortodoxo, que vive en el barrio de Williamsburgh, poblado por judíos ortodoxos, que no sólo controlan el barrio sino que tienen su propia Policía.

Los enredos se dispararán, ya que de Avigal está enamorado Dovi (Liev Schreiber, “RKO 284”), y utilizará al cuerpo policial para detener a Murray y llevarlo ante un Tribunal de los judíos ortodoxos, más propio de una película de Fellini y de la Mafia que otra cosa.

Turturro lleva con oficio las situaciones y sabe evitar la moralina, pero también caer en el toque libertino por que sí. Una comedia arriesgada, más propia del cine europeo que del americano, que toma al espectador por inteligente.

APRENDIZ DE GIGOLÓ: * * * *

Woody Allen, al qual no li cal presentacions, és autor de moltes interessants pel·lícules, algunes d’elles obres mestres del cinema, i creador d’un món on els perdedors nats, em refereixo als que tenen mala sort en l’amor, tenien per fi el seu just lloc en el cel·luloide. De tant en tant, es posa a les ordres d’altres directors, amb guió escrit per ells, i encara que pugui passar allò que s’ha dit anteriorment, Allen té tant carisma que fa que semblin aquestes pel·lícules escrites per ell. I aquesta no ho és menys, ja que reuneix algunes característiques ben seves: la ciutat de Nova York i una manera peculiar de veure les relacions amoroses o existencials, fins i tot una visió poc freqüent dels jueus ortodoxos de la ciutat. Però també hi ha un detall que algunes vegades Allen ens mostra amb detall: la prostitució, vista sense prejudicis i amb una certa apologia de la mateixa professió. Fins aquí bé, però el que fa aquesta pel·lícula diferent a les seves és que no està dirigida per ell, ni tan sols el guió és seu. El director i guionista és l’actor John Turturro (“Fes el que hagis de fer”), que ja va retratar la ciutat en les seves altres incursions com a director. Aquí és Fioravante, un co-propietari d’una llibreria novaiorquesa que tanca per la crisi. El seu soci Murray (Allen) li proposa un estrany negoci per tornar a guanyar diners i guanyar-se la vida: esdevenir un gigoló, anar-se al llit amb dones que en Murray l’hi trobarà. Tot anirà més o menys bé, i començaran les confusions, sobretot quan conegui l’Avigal (Vanessa Paradis, la cantant i actriu francesa exparella de Johnny Depp), vídua d’un jueu ortodox, que viu al barri de Williamsburgh, poblat per jueus ortodoxos, que no només controlen el barri sinó que tenen la seva pròpia Policia. Els embolics es dispararan, ja que de l’Avigal està enamorat en Dovi (Liev Schreiber, “RKO 284″), i utilitzarà al cos policial per detenir Murray i portar-lo davant un tribunal dels jueus ortodoxos, més propi d’una pel·lícula de Fellini i de la Mafia que no pas una altra cosa. Turturro porta amb ofici les situacions i sap evitar la moralina, però també caure en el toc llibertí perquè sí. Una comèdia arriscada, més pròpia del cinema europeu que l’americà, que pren l’espectador per intel·ligent.

APRENENT DE GIGOLÓ: ****