OH BOY de Jan Ole Gester

El cine alemán tiene su propio estilo, incluido el “cine de autor”. Aquí nos llegan más las películas “comerciales”, varias de ellas excelentes y gracias a Constantin Films, que ha producido desde “Good bye, Lenin” a “En un lugar de África” (ganadora del Óscar en 2003). Pero el “cine de autor” alemán es muy alemán en el estilo, aunque sus autores reconozcan influencia de la Nouvelle Vague francesa. El actor Jan Ole Gester ha debutado como director, en una estimable película con una fotografía en blanco y negro impresionante, donde muestra un Berlín actual lejos totalmente de la tarjeta postal, ambientado con una música de jazz muy bien elegida. El argumento podría recordar a François Truffaut y sus películas de Antoine Doinel, que inspiraron al director, o al Woody Allen más pesimista. Un joven treintañero, Niko Fischer (Tom Schilling) pasará 24 horas que pondrán patas arriba su vida y ya no volverá a ser el mismo. Empieza rompiendo con su novia nada más empezar la película y luego se va a su nuevo apartamento. Le saludará un vecino, que le ofrecerá unas albóndigas de carne muy mal hechas. Quedará con un amigo actor para asistir al rodaje de una película ambientada en el Berlín de poco antes de caer el nazismo. Y casualmente se encontrará con una antigua compañera de instituto, Julika Hoffmann (Friederike Kempter), ahora bailarina en un espectáculo teatral de danza. Para rematarlo, se encuentra con su padre, que le dice que no le dará más dinero, al descubrir que Niko abandonó la Universidad dos años antes, bloqueándole la cuenta bancaria... Más detalles cotidianos le ocurrirán, que ofrecerá un mosaico sobre la vida urbana berlinesa, en especial uno muy importante al final. Desencantado retrato de la vida moderna, sobre todo cuando uno no sabe cuál es su lugar en el mundo. El protagonista puede caernos bien o mal, le pasa un poco como a Woody Allen o al Antoine Doinel de Truffaut cuando le va mal en el amor o en la vida, aunque Niko es menos hablador que todos ellos. Su defecto es que todo parece un tanto “déjà vu”, pero está bien que se nos muestre que no todo es como en una comedia romántica de Hollywood con final feliz. “Oh Boy” arrasó en los Lola (los Goya alemanes) y ganó el premio a la Mejor Primera Película en los Premios del Cine Europeo.

OH BOY: * * *

"OH BOY" de Jan Ole Gester

El cinema alemany té el seu propi estil, fins i tot el "cinema d'autor". Aquí ens arriben més les pel lícules "comercials", algunes d'elles excel lents i gràcies a Constantin Films, que ha produït des de "Good bye, Lenin" a "En un lloc d'Àfrica" (guanyadora de l'Oscar el 2003). Però el" cinema d'autor" alemany és molt alemany en l'estil, encara que els seus autors reconeguin influència de la Nouvelle Vague francesa. L'actor Jan Ole Gester ha debutat com a director, en una estimable pel lícula amb una fotografia en blanc i negre impressionant, on mostra un Berlín actual lluny totalment de la targeta postal, ambientat amb una música de jazz molt ben triada. L'argument podria recordar a François Truffaut i les seves pel lícules d'Antoine Doinel, que van inspirar al director d’”Oh Boy”, o al Woody Allen més pessimista. Un jove d'uns trenta anys, Niko Fischer (Tom Schilling), passarà 24 hores que posaran cap per avall la seva vida i ja no tornarà a ser el mateix. Comença trencant amb la seva nòvia només començar la pel lícula i després se’n va cap al seu nou apartament. Li saludarà un veí, que li oferirà unes mandonguilles de carn molt malament fetes. Quedarà amb un amic actor per assistir-hi al rodatge d'una pel lícula ambientada al Berlín de poc abans de caure el nazisme. I casualment es trobarà amb una antiga companya d'institut, la Julika Hoffmann (Friederike Kempter), ara ballarina en un espectacle teatral de dansa. Per rematar-ho, es troba amb el seu pare, que li diu que no li donarà més diners, en descobrir que Niko va abandonar la Universitat dos anys abans, bloquejant-li el compte bancari... Més detalls quotidians li vindran, que hi oferirà un mosaic de la vida urbana berlinesa, especialment un de molt important al final. Desencantat retrat de la vida moderna, sobretot quan un no sap quin és el seu lloc al món. El protagonista ens pot caure bé o malament, li passa una mica com a Woody Allen o a l' Antoine Doinel de Truffaut quan li va malament en l'amor o en la vida, tot i que en Niko és menys parlador que tots ells. El seu defecte és que tot sembla una mica "déjà vu", però està bé que se'ns mostri que no tot és com a una comèdia romàntica de Hollywood amb final feliç. "Oh Boy" va arrasar en els Lola (els Goya alemanys) i va guanyar el premi a la Millor Primera Pel lícula als Premis del Cinema Europeu.

OH BOY : * * *

http://www.imdb.com/title/tt1954701/?ref_=nv_sr_1

https://www.youtube.com/watch?v=fhyvwb3L7fo

12 AÑOS DE ESCLAVITUD de Steve McQueen y MONUMENTS MEN de George Clooney 12 ANYS D'ESCLAVITUD de Steve McQueen i MONUMENTS MEN de George Clooney

Dos películas americanas recientes, cada una con unas pretensiones diferentes. Las dos coinciden en que se basan en hechos reales desconocidos para el espectador actual, incluso para los estudiosos de cada época que representan. Ambas hacen un esfuerzo de ambientación encomiable. Pero la primera supera a la segunda, aunque la segunda parezca más espectacular. “12 años de esclavitud” se basa en el libro autobiográfico de Solomon Northup, un afroamericano en los EEUU de mediados del siglo XIX, que vivía en los Estados en donde ya no existía la esclavitud. Un aciago día, es drogado, secuestrado y vendido como esclavo en una plantación de Louisiana. Durante los doce años del título, va cambiando de amos, pero luchando por sobrevivir. La película cuenta todo sin suavizar nada, como hace siempre su director, el británico Steve McQueen (nada que ver con el actor), da lo mismo si habla de gente del IRA en prisión (“Hunger”) o de un misántropo obsesionado con el sexo (“Shame”). Aquí cuenta con un excelente Chiwetel Eliofor (“Melinda y Melinda”), que da humanidad y dignidad a su luchador personaje, que pasa por todo tipo de humillaciones y tiene que ver cómo miembros de su raza las sufren aun peores. Michael Fassbender, que ya trabajó con el director en “Shame”, también tiene un personaje importante, aunque menos simpático, ya que es el dueño de una de las plantaciones, con una interpretación que pasa de ser odioso a despertar lástima. Destaca asimismo la actriz Lupita Nyong’o en un sobrecogedor papel de esclava que sufre todo tipo de humillaciones. Ha ganado el Óscar, y la propia película, varios más, los más importantes,convirtiéndose en la triunfadora de 2014.

Por otro lado, “Monuments Men”, la cuarta película de George Clooney como director, se basa en un episodio real de la II Guerra Mundial, el de un comando del Ejército americano con una peculiar misión: recuperar las obras de arte en poder de los nazis, expoliadas por ellos en la Europa que fueron invadiendo, y devolverlas a sus lugares de origen. Resulta entretenida, pero no llega a la grandeza de su ópera prima como director, “Buenas noches y buena suerte”, denuncia del mccarthismo, más apreciada en Europa que en EEUU. Destaca el excelente reparto de secundarios, entre ellos el francés Jean Dujardin (“The Artist”) y el americano John Goodman, que son los que más humanidad les dan a sus personajes, el primero con su campechanía francesa y el segundo con su habitual aspecto orondo entrañable. Le perjudica su tono patriótico, aunque menos marcado que otras películas del género bélico, y tampoco funciona la historia de amor, más platónica que otra cosa, entre un restaurador americano (Matt Damon) y una trabajadora parisina del Jeu de Pomme (Cate Blanchett). Clooney se reserva el papel del líder del comando, aunque aquí se queda en un segundo plano. “12 años de esclavitud”, entonces, la supera de largo.

12 AÑOS DE ESCLAVITUD: * * * *

MONUMENTS MEN: * * *

"12 ANYS D'ESCLAVITUD" de Steve McQueen i "MONUMENTS MEN" de George Clooney

Dues pel lícules americanes recents, cadascuna amb unes pretensions diferents. Totes dues coincideixen que son basades en fets reals desconeguts per a l'espectador actual, fins i tot pels estudiosos de cada època que representen. Ambdues fan un esforç d'ambientació encomiable. Però la primera supera la segona, encara que la segona sembli més espectacular. "12 anys d'esclavitud" es basa en el llibre autobiogràfic de Solomon Northup, un afroamericà als EUA de mitjans del segle XIX, que vivia als Estats on ja no existia l'esclavitud. Un nefast dia, és drogat, segrestat i venut com a esclau a una plantació de Louisiana. Durant els dotze anys del títol, va canviant d'amos, però lluitant per sobreviure. La pel lícula explica tot sense suavitzar res, com fa sempre el seu director, el britànic Steve McQueen (res a veure amb l'actor), tant se val si parla de gent de l’IRA a la presó (“Hunger”) o d'un misantrop obsessionat amb el sexe ("Shame"). Aquí disposa d' un excel lent Chiwetel Eliofor ("Melinda i Melinda"), que dóna humanitat i dignitat al seu lluitador personatge, que passa per tota mena d'humiliacions i ha de veure com membres de la seva raça les pateixen encara pitjors. Michael Fassbender, que ja va treballar amb el director a "Shame", també té un personatge important, tot i que menys simpàtic, ja que és l'amo d'una de les plantacions, amb una interpretació que passa de ser odiós a fer llàstima. Destaca així mateix l'actriu Lupita Nyong’o, en un esglaiador paper d'esclava que pateix tota mena d'humiliacions. Ha guanyat l'Oscar, i la pròpia pel lícula, diversos més, els més importants, convertint-se en la triomfadora de 2014.

D'altra banda, "Monuments Men", la quarta pel lícula de George Clooney com a director, es basa en un episodi real de la II Guerra Mundial, el d'un comando de l'Exèrcit americà amb una peculiar missió: recuperar les obres d'art en poder dels nazis, espoliades per ells dins l'Europa que van anar envaint, i retornar-les als seus llocs d'origen. Es fa entretinguda, però no arriba a la grandesa de la seva òpera prima com a director, "Bona nit i bona sort", denúncia del mccarthisme, més apreciada a Europa que no pas als EUA. Destaca l’excel lent repartiment de secundaris, entre ells el francès Jean Dujardin ("The Artist ") i l'americà John Goodman, que són els que més humanitat els donen als seus personatges, el primer amb la seva sencillesa francesa i el segon amb el seu habitual aspecte de grassonet entranyable. La perjudica el seu to patriòtic, encara que menys marcat que d’altres pel lícules del gènere bèl lic, i tampoc funciona la història d'amor, més platònica que no pas una altra cosa, entre un restaurador americà (Matt Damon) i una treballadora parisenca del Jeu de Pomme (Cate Blanchett). Clooney es reserva el paper del líder del comando, tot i que aquí es queda en un segon pla. "12 anys d'esclavitud", llavors, la supera de llarg.

12 ANYS D'ESCLAVITUD: * * * *

MONUMENTS MEN: * * *

http://www.imdb.com/title/tt2177771/?ref_=nv_sr_1

http://www.imdb.com/title/tt2024544/?ref_=fn_al_tt_1

https://www.youtube.com/watch?v=qU4SlnVtMJc

https://www.youtube.com/watch?v=PEUtB-FhaZc

https://www.youtube.com/watch?v=CQMjKNKhLs4

https://www.youtube.com/watch?v=Ez8kvzWxQHQ

https://www.youtube.com/watch?v=yi_15-W1_4Y