.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Una de las
películas europeas de más calidad del año pasado, y una de las grandes
favoritas en los Óscar, habiendo ganado ya el Globo de Oro y varios Premios del
Cine Europeo. Y que ha conseguido tener éxito en varios países, incluido el
nuestro, con miles de espectadores, lo que es un gran mérito, pues ésta es una
película que se sale del relato tradicional, quiero decir que no es un relato
clásico, a veces parece que toma partido por el cine de autor puro y duro que
se hacía hace medio siglo, vamos, que incluso recuerda al Federico Fellini a
partir de “8 ½”, donde deslumbraba al mundo con una narración extraña,
surrealista, y unos personajes del mismo tipo. Claro que lo que se nos muestra
aquí, la Roma actual, sería más próximo a “La dolce vita”, una de las obras
maestras de Fellini, aunque veamos fiestas con música discotequera y chicas
vestidas como ahora mismo. Todo es visto con escepticismo y con aire de haberlo
ya visto todo por Jep Gambardella (magnífico Toni Servillo), famoso periodista
que años atrás publicó una novela que fue muy rompedora en su tiempo, pero que
inexplicablemente no escribió más novelas. En la acción se mezcla realidad y
ficción, o pasajes que parecen salidos de un sueño, como en “8 ½”, mostrando
las frustraciones, ambiciones y apariencias de gente de clase alta que quiere
divertirse como si estuviera en una de las fiestas salvajes de “El lobo de Wall
Street”. Servillo es el centro de la trama, el narrador en off y con él hay una
colmena inmensa de personajes, como el frustrado escritor Romano (Carlo
Verdone, “Manuale d’amore”), obsesivamente enamorado de una chica mucho más
joven que él, o algunas mujeres que pasan fugazmente por la vida y por la cama
del periodista. Aunque el estilo recuerde a Fellini, sólo se ve su huella en
dos peculiares personajes que aparecen al final del metraje, como un Cardenal
especialista en Gastronomía y una extraña monja centenaria, mostrada en la
película como si saliera de “La noche de los muertos vivientes”. Un estilo que
puede gustar o desagradar, está hecho sin concesiones, pero que si está hecho
con talento, pasará lo primero. Y eso que muchos de estos personajes no son
mostrados con ternura, sino en su crudeza, pues algunos son francamente
desagradables. La fotografía de Luca Bigazzi es extraordinaria, y sabe
mostrarnos Roma sin parecer en ningún momento tarjeta postal.
LA GRAN BELLEZA:
* * * *
"LA GRAN
BELLESA" de Paolo Sorrentino
Una de les pel
lícules europees de més qualitat de l'any passat, i una de les grans favorites als
Òscar, havent guanyat ja el Globus d'Or i diversos Premis del Cinema Europeu. I
que ha aconseguit tenir èxit en diversos països, fins i tot el nostre, amb
milers d'espectadors, el que és un gran mèrit, ja que aquesta és una pel lícula
que se’n surt del relat tradicional, vull dir que no és pas un relat clàssic,
de vegades sembla que pren partit pel cinema d'autor pur i dur que es feia fa
mig segle, diguem-ne, que fins i tot recorda al Federico Fellini a partir de
"8 ½", on enlluernava al món amb una narració estranya, surrealista,
i uns personatges del mateix tipus. És clar que això que se'ns mostra aquí, la
Roma actual, seria més propera a "La dolce vita", una de les obres
mestres de Fellini, tot i que veiem festes amb música discotequera i noies
vestides com ara mateix. Tot és vist amb escepticisme i amb aire d'haver-ho ja
vist tot per Jep Gambardella (magnífic Toni Servillo), conegut periodista que
anys enrere va publicar una novel la que va ser molt trencadora al seu temps,
però que inexplicablement no va escriure més novel les. En l'acció es barreja
realitat i ficció, o passatges que semblen sortits d'un somni, com a "8
½", tot mostrant les frustracions, ambicions i aparences de gent de classe
alta que vol divertir-se com si fos dins una de les festes salvatges d’"El
llop de Wall Street". Servillo és el centre de la trama, el narrador en
off i amb ell hi ha un rusc immens de personatges, com el frustrat escriptor Romano
(Carlo Verdone, “Manuale d’amore”), obsessivament enamorat d'una noia molt més jove
que ell, o algunes dones que passen fugaçment per la vida i pel llit del
periodista. Encara que l'estil recordi a Fellini, només es veu la seva empremta
en dos peculiars personatges que apareixen al final del metratge, com un Cardenal
especialista en Gastronomia i una estranya monja centenària, mostrada en la
pel.lícula com si sortís de "La nit dels morts vivents". Un estil que
pot agradar o desagradar, està fet sense concessions, però que si està fet amb
talent, passarà el primer. I això que molts d'aquests personatges no són
mostrats amb cap tendresa, sinó dins la seva cruesa, ja que alguns són
francament desagradables. La fotografia de Luca Bigazzi és extraordinària, i
sap mostrar Roma sense semblar en cap moment targeta postal.
LA GRAN BELLESA :
* * * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada