Entrades populars

dilluns, 3 de febrer de 2014

EL LOBO DE WALL STREET de Martin Scorsese EL LLOP DE WALL STREET de Martin Scorsese








Martin Scorsese vuelve por sus fueros, y con una película que muestra la verdadera cara de los tiburones de las finanzas que han estafado a millones de personas honradas en todo el mundo. Se basa en la autobiografía de un personaje real, Jordan Belfort, a quien encarna con convicción arrolladora Leonardo Di Caprio, que por fin ha sido nominado al Óscar y además ganó el Globo de Oro. Scorsese demostró saber mostrar con maestría la cara de los gángsters, algunos de ellos seguramente inspirados en algunos que conoció de niño en su barrio natal de Nueva York, Little Italy. Pero esta película nos muestra otro tipo de delincuente, que como los anteriores, se esconde muchísimo más en las apariencias, queremos decir en las apariencias de negocio honrado, con el cual se han enriquecido hasta poder tener mansiones super-lujosas, mujeres bellísimas a su lado, sin suavizar que también se enganchan a todo tipo de drogas y montan orgías con prostitutas. Y tampoco se suaviza la manera de hablar de los personajes, muchos de ellos bien peculiares. Todo empieza en 1987, cuando un joven Jordan Belfort empieza como corredor de Bolsa y acaba en la calle por que la empresa en donde trabajaba quebró. Pero un día contestó a un anuncio de una pequeña empresa que vendía bonos basura, y gracias a su labia seductora para captar clientes por teléfono, fue ascendiendo hasta ser el jefe de la empresa y cambiar el pequeño local por otros mucho más grandes. Como hay ciertos chanchullos detrás de todo esto, el FBI empieza a intrigarse y a investigar. Leonardo Di Caprio es el centro de toda la trama, es uno de esos papeles que le encantan, donde nadie le hace sombra, apenas un eficaz Jonah Hill como su mejor amigo y su ayudante en la empresa, y las actrices que encarnan a las dos esposas de Belfort, como Margot Robbie, tienen aun menos peso, sobre todo la Robbie, aquí reducida a una señora estupenda con excusa para desnudarse cada dos por tres, pese a su grandísima belleza y una impresionante mirada de felina salvaje, la mejor que se ha visto en años, ya que se la muestra más como “accesorio” del protagonista que como personaje con suficiente carisma en sí mismo. Pero sí hay un secundario que impacta con sólo cinco minutos en escena: Mattew McConnaghey, en una escena en que su personaje enseña a un aun novato Jordan Belfort cual es la verdadera manera de comerse el mundo, con toques de pecho incluidos delante de todo el mundo en un restaurante, con los comensales alucinados. Scorsese se deja llevar por el vértigo de la trama, en un festival de excesos de todo tipo, desde sexo a drogas y juergas de Belfort y sus subordinados. Y los actores, incluyendo los secundarios, perfectos. En un pequeño papel está el actor francés Jean Dujardin (“The Artist”), el cual ha aprendido un correcto inglés para su personaje de banquero suizo. Y para acabar, Scorsese, sabiamente, evita la moralina fácil para que entendamos la manera de ser de Belfort, aunque nunca queramos ser tan mezquinos como él.

EL LOBO DE WALL STREET: * * * *

"EL LLOP DE WALL STREET" de Martin Scorsese

Martin Scorsese torna amb força, i amb una pel lícula que mostra la veritable cara dels taurons de les finances que han estafat a milions de persones honrades a tot arreu. Es basa en l'autobiografia d'un personatge real, Jordan Belfort, a qui encarna amb una convicció aclaparadora Leonardo DiCaprio, que per fi ha estat nominat a l'Òscar i a més va guanyar el Globus d'Or. Scorsese va demostrar això de saber mostrar amb mestratge la cara dels gàngsters, alguns d'ells segurament inspirats en alguns que va conèixer de nen al seu barri natal de Nova York, Little Italy. Però aquesta pel lícula ens mostra un altre tipus de delinqüent, que com els anteriors, s'amaga moltíssim més darrera les aparences, volem dir darrera les aparences de negoci honrat, amb el qual s'han enriquit fins a poder tenir mansions de super-luxe, dones bellíssimes al seu costat, sense suavitzar que també s'enganxen a tot tipus de drogues i fan orgies amb prostitutes. I tampoc se’n suavitza gens la manera de parlar dels personatges, molts d'ells ben peculiars. Tot comença el 1987, quan un jove Jordan Belfort comença com a corredor de Borsa i acaba al carrer perquè l'empresa on treballava va tancar per una fallida. Però un dia va contestar a un anunci d'una petita empresa que venia bons escombraries, i gràcies a la seva retòrica seductora per captar clients per telèfon, va anar pujant fins a ser el cap de l'empresa i canviar el petit local per d’altres molt més grans. Com que hi ha certs tripijocs darrere de tot això, l'FBI comença a intrigar-se i a investigar. Leonardo DiCaprio és el centre de tota la trama, és un d'aquests papers que li agraden de valent, on ningú li fa ombra, una mica un eficaç Jonah Hill com el seu millor amic i el seu ajudant a l'empresa, i les actrius que encarnen les dues dones de Belfort, com la Margot Robbie, tenen encara menys pes, sobretot la Robbie, aquí reduïda a una senyora estupenda amb excusa per despullar-se molt sovint, malgrat la seva grandíssima bellesa i una impressionant mirada de felina salvatge, la millor que s'ha vist en anys, ja que la mostra més com "accessori" del protagonista que no pas com a personatge amb un suficient carisma en si mateix. Però sí hi ha un secundari que impacta amb només cinc minuts en escena: Mattew McConnaghey, a una escena en què el seu personatge ensenya a un encara novell Jordan Belfort quina és la veritable manera de menjar-se el món, amb tocs de pit inclosos davant de tothom a un restaurant, amb els comensals al lucinats . Scorsese es deixa portar pel vertigen de la trama, dins un festival d'excessos de tot tipus, des de sexe a drogues i disbauxes de Belfort i els seus subordinats. I els actors, fins i tot els secundaris, perfectes. En un petit paper hi és l'actor francès Jean Dujardin ("The Artist"), el qual ha après un correcte anglès pel seu personatge de banquer suís. I per acabar, Scorsese, sàviament, evita la moralina fàcil perquè hi entenguem el tarannà de Belfort, tot i que mai vulguem ser tan mesquins com ell.

EL LLOP DE WALL STREET : * * * *









LA GRAN BELLEZA de Paolo Sorrentino LA GRAN BELLESA de Paolo Sorrentino








Una de las películas europeas de más calidad del año pasado, y una de las grandes favoritas en los Óscar, habiendo ganado ya el Globo de Oro y varios Premios del Cine Europeo. Y que ha conseguido tener éxito en varios países, incluido el nuestro, con miles de espectadores, lo que es un gran mérito, pues ésta es una película que se sale del relato tradicional, quiero decir que no es un relato clásico, a veces parece que toma partido por el cine de autor puro y duro que se hacía hace medio siglo, vamos, que incluso recuerda al Federico Fellini a partir de “8 ½”, donde deslumbraba al mundo con una narración extraña, surrealista, y unos personajes del mismo tipo. Claro que lo que se nos muestra aquí, la Roma actual, sería más próximo a “La dolce vita”, una de las obras maestras de Fellini, aunque veamos fiestas con música discotequera y chicas vestidas como ahora mismo. Todo es visto con escepticismo y con aire de haberlo ya visto todo por Jep Gambardella (magnífico Toni Servillo), famoso periodista que años atrás publicó una novela que fue muy rompedora en su tiempo, pero que inexplicablemente no escribió más novelas. En la acción se mezcla realidad y ficción, o pasajes que parecen salidos de un sueño, como en “8 ½”, mostrando las frustraciones, ambiciones y apariencias de gente de clase alta que quiere divertirse como si estuviera en una de las fiestas salvajes de “El lobo de Wall Street”. Servillo es el centro de la trama, el narrador en off y con él hay una colmena inmensa de personajes, como el frustrado escritor Romano (Carlo Verdone, “Manuale d’amore”), obsesivamente enamorado de una chica mucho más joven que él, o algunas mujeres que pasan fugazmente por la vida y por la cama del periodista. Aunque el estilo recuerde a Fellini, sólo se ve su huella en dos peculiares personajes que aparecen al final del metraje, como un Cardenal especialista en Gastronomía y una extraña monja centenaria, mostrada en la película como si saliera de “La noche de los muertos vivientes”. Un estilo que puede gustar o desagradar, está hecho sin concesiones, pero que si está hecho con talento, pasará lo primero. Y eso que muchos de estos personajes no son mostrados con ternura, sino en su crudeza, pues algunos son francamente desagradables. La fotografía de Luca Bigazzi es extraordinaria, y sabe mostrarnos Roma sin parecer en ningún momento tarjeta postal.

LA GRAN BELLEZA: * * * *

"LA GRAN BELLESA" de Paolo Sorrentino

Una de les pel lícules europees de més qualitat de l'any passat, i una de les grans favorites als Òscar, havent guanyat ja el Globus d'Or i diversos Premis del Cinema Europeu. I que ha aconseguit tenir èxit en diversos països, fins i tot el nostre, amb milers d'espectadors, el que és un gran mèrit, ja que aquesta és una pel lícula que se’n surt del relat tradicional, vull dir que no és pas un relat clàssic, de vegades sembla que pren partit pel cinema d'autor pur i dur que es feia fa mig segle, diguem-ne, que fins i tot recorda al Federico Fellini a partir de "8 ½", on enlluernava al món amb una narració estranya, surrealista, i uns personatges del mateix tipus. És clar que això que se'ns mostra aquí, la Roma actual, seria més propera a "La dolce vita", una de les obres mestres de Fellini, tot i que veiem festes amb música discotequera i noies vestides com ara mateix. Tot és vist amb escepticisme i amb aire d'haver-ho ja vist tot per Jep Gambardella (magnífic Toni Servillo), conegut periodista que anys enrere va publicar una novel la que va ser molt trencadora al seu temps, però que inexplicablement no va escriure més novel les. En l'acció es barreja realitat i ficció, o passatges que semblen sortits d'un somni, com a "8 ½", tot mostrant les frustracions, ambicions i aparences de gent de classe alta que vol divertir-se com si fos dins una de les festes salvatges d’"El llop de Wall Street". Servillo és el centre de la trama, el narrador en off i amb ell hi ha un rusc immens de personatges, com el frustrat escriptor Romano (Carlo Verdone, “Manuale d’amore”), obsessivament enamorat d'una noia molt més jove que ell, o algunes dones que passen fugaçment per la vida i pel llit del periodista. Encara que l'estil recordi a Fellini, només es veu la seva empremta en dos peculiars personatges que apareixen al final del metratge, com un Cardenal especialista en Gastronomia i una estranya monja centenària, mostrada en la pel.lícula com si sortís de "La nit dels morts vivents". Un estil que pot agradar o desagradar, està fet sense concessions, però que si està fet amb talent, passarà el primer. I això que molts d'aquests personatges no són mostrats amb cap tendresa, sinó dins la seva cruesa, ja que alguns són francament desagradables. La fotografia de Luca Bigazzi és extraordinària, i sap mostrar Roma sense semblar en cap moment targeta postal.

LA GRAN BELLESA : * * * *