Entrades populars

dissabte, 14 de desembre de 2013

UNA FAMILIA DE TOKIO de Yôji Yamada UNA FAMÍLIA DE TÒQUIO de Yôji Yamada








En la década de 1950, el cine japonés rodó varias obras maestras, que influyeron en cineastas de todo el mundo, empezando por la gran película “Rashomon” de Akira Kurosawa, que sacó al cine japonés del quasi anonimato a nivel mundial (ganó además el Óscar), y a partir de ahí se conocieron varios cineastas notables. Yasuhiro Ozu, uno de los más importantes de la época, con un cine de estilo personal, en 1953 estrenó “Cuentos de Tokio”, una crónica de la visita de unos ancianos del Japón rural a la gran ciudad para ver a sus hijos, y ver cómo ya no hay tanta conexión entre unos y otros. Pues Yôji Yamada, veterano cineasta del cine japonés actual (“El ocaso del samurai”), ha hecho un “remake” de “Cuentos de Tokio”, pero actualizando la historia al Japón actual, con sus grandes edificios y citando ligeramente la tragedia de la central nuclear de Fukushima. El matrimonio de ancianos Hirayama (Isao Hashizume y Kazuki Yoshiyuki) acude a Tokio a visitar a sus tres hijos, dos casados y uno soltero, y se encuentran con las vidas de todos ellos volcadas en sus respectivos trabajos, obsesiones y egoísmos. Uno es médico, una lleva un salón de belleza y el otro hijo es tramoyista de teatro. Ello choca con su manera de ver la vida, más tradicional y rural. Pasan días en cada casa de los hijos, aunque ellos les envían a un hotel de lujo en donde no acaban de encajar. Mención aparte es los cambios en algunos de los personajes con respecto a la primera versión, ello demuestra la evolución en Japón sobre el papel de la mujer, por ejemplo. Uno de los personajes más recordados de la primera versión, Noriko, era en aquella la nuera del abuelo protagonista. Aquí es la novia de uno de los hijos, que parece que le da vergüenza al hijo presentársela a sus padres, como si fuera una prostituta o algo parecido, aun siendo ella buena persona, cariñosa e ingenua. No, es que la cortesía japonesa es muy peculiar, diferente a la de Occidente; en eso no han evolucionado mucho. Veremos que en toda la película no hay abrazos ni afectos desmedidos como en Occidente, no es costumbre japonesa. Y, no obstante, en la primera versión, Noriko era nuera del protagonista y viuda del hijo, y el protagonista le decía, agradecido: “El afecto de verdad nos ha llegado de alguien fuera de nuestra familia. Gracias, muchas gracias”.

UNA FAMILIA DE TOKIO: * * * *

"UNA FAMÍLIA DE TÒQUIO" de Yoji Yamada

En la dècada de 1950, el cinema japonès va rodar diverses obres mestres, que van influir en cineastes de tot arreu, començant per la gran pel lícula "Rashomon" d'Akira Kurosawa, que va treure al cinema japonès del quasi anonimat a nivell mundial (va guanyar, a més, el Óscar) , i a partir d'aquí es van conèixer diversos cineastes notables. Yasuhiro Ozu, un dels més importants de l'època, amb un cinema d'estil personal, el 1953 va estrenar "Contes de Tòquio", una crònica de la visita d'uns ancians del Japó rural a la gran ciutat per veure-hi els seus fills, i veure com ja no hi ha tanta connexió entre uns i altres. Doncs Yôji Yamada, veterà cineasta del cinema japonès actual (“L’ocàs del samurai”), ha fet un "remake" de "Contes de Tòquio", però tot actualitzant la història al Japó actual, amb els seus grans edificis i citant lleugerament la tragèdia de la central nuclear de Fukushima. El matrimoni d'ancians Hirayama (Isao Hashizume i Kazuki Yoshiyuki) se’n va cap a Tòquio a visitar els seus tres fills, dos casats i un solter, i es troben amb les vides de tots ells bolcades en les seves respectives feines, obsessions i egoismes. Un és metge, una porta un saló de bellesa i l'altre fill és tramoista de teatre. Això xoca amb el seu tarannà, més tradicional i rural. Passen dies en cada casa dels fills, tot i que ells els envien cap a un hotel de luxe on no acaben d'encaixar-hi. Menció a part és els canvis en alguns dels personatges respecte a la primera versió, això demostra l'evolució al Japó sobre el paper de la dona, per exemple. Un dels personatges més recordats de la primera versió, la Noriko, era en aquella la nora de l'avi protagonista. Aquí és la núvia d'un dels fills, que sembla que li fa vergonya al fill presentar-se-la als seus pares, com si fos una prostituta o alguna cosa semblant, tot i ser ella bona persona, afectuosa i ingènua. No, és que la cortesia japonesa és ben peculiar, diferent de la d'Occident, en això no han evolucionat gaire. Veurem que en tota la pel lícula no hi ha abraçades ni afectes desmesurats com a Occident, no és pas un costum japonès. I, no obstant això, dins la primera versió, la Noriko, que ja vam dir que era la nora del protagonista i vídua del fill, i el protagonista li deia, agraït: "L'afecte de debò ens ha arribat d'algú fora de la nostra família. Gràcies, moltes gràcies".

UNA FAMÍLIA DE TÒQUIO : * * * *









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada