En la década de
1950, el cine japonés rodó varias obras maestras, que influyeron en cineastas
de todo el mundo, empezando por la gran película “Rashomon” de Akira Kurosawa,
que sacó al cine japonés del quasi anonimato a nivel mundial (ganó además el
Óscar), y a partir de ahí se conocieron varios cineastas notables. Yasuhiro
Ozu, uno de los más importantes de la época, con un cine de estilo personal, en
1953 estrenó “Cuentos de Tokio”, una crónica de la visita de unos ancianos del
Japón rural a la gran ciudad para ver a sus hijos, y ver cómo ya no hay tanta
conexión entre unos y otros. Pues Yôji Yamada, veterano cineasta del cine
japonés actual (“El ocaso del samurai”), ha hecho un “remake” de “Cuentos de
Tokio”, pero actualizando la historia al Japón actual, con sus grandes
edificios y citando ligeramente la tragedia de la central nuclear de Fukushima.
El matrimonio de ancianos Hirayama (Isao Hashizume y Kazuki Yoshiyuki) acude a
Tokio a visitar a sus tres hijos, dos casados y uno soltero, y se encuentran
con las vidas de todos ellos volcadas en sus respectivos trabajos, obsesiones y
egoísmos. Uno es médico, una lleva un salón de belleza y el otro hijo es
tramoyista de teatro. Ello choca con su manera de ver la vida, más tradicional
y rural. Pasan días en cada casa de los hijos, aunque ellos les envían a un
hotel de lujo en donde no acaban de encajar. Mención aparte es los cambios en
algunos de los personajes con respecto a la primera versión, ello demuestra la
evolución en Japón sobre el papel de la mujer, por ejemplo. Uno de los
personajes más recordados de la primera versión, Noriko, era en aquella la
nuera del abuelo protagonista. Aquí es la novia de uno de los hijos, que parece
que le da vergüenza al hijo presentársela a sus padres, como si fuera una
prostituta o algo parecido, aun siendo ella buena persona, cariñosa e ingenua.
No, es que la cortesía japonesa es muy peculiar, diferente a la de Occidente;
en eso no han evolucionado mucho. Veremos que en toda la película no hay
abrazos ni afectos desmedidos como en Occidente, no es costumbre japonesa. Y,
no obstante, en la primera versión, Noriko era nuera del protagonista y viuda
del hijo, y el protagonista le decía, agradecido: “El afecto de verdad nos ha
llegado de alguien fuera de nuestra familia. Gracias, muchas gracias”.
UNA FAMILIA DE
TOKIO: * * * *
"UNA FAMÍLIA
DE TÒQUIO" de Yoji Yamada
En la dècada de
1950, el cinema japonès va rodar diverses obres mestres, que van influir en
cineastes de tot arreu, començant per la gran pel lícula "Rashomon"
d'Akira Kurosawa, que va treure al cinema japonès del quasi anonimat a nivell
mundial (va guanyar, a més, el Óscar) , i a partir d'aquí es van conèixer
diversos cineastes notables. Yasuhiro Ozu, un dels més importants de l'època,
amb un cinema d'estil personal, el 1953 va estrenar "Contes de
Tòquio", una crònica de la visita d'uns ancians del Japó rural a la gran
ciutat per veure-hi els seus fills, i veure com ja no hi ha tanta connexió
entre uns i altres. Doncs Yôji Yamada, veterà cineasta del cinema japonès
actual (“L’ocàs del samurai”), ha fet un "remake" de "Contes de
Tòquio", però tot actualitzant la història al Japó actual, amb els seus
grans edificis i citant lleugerament la tragèdia de la central nuclear de
Fukushima. El matrimoni d'ancians Hirayama (Isao Hashizume i Kazuki Yoshiyuki) se’n
va cap a Tòquio a visitar els seus tres fills, dos casats i un solter, i es
troben amb les vides de tots ells bolcades en les seves respectives feines,
obsessions i egoismes. Un és metge, una porta un saló de bellesa i l'altre fill
és tramoista de teatre. Això xoca amb el seu tarannà, més tradicional i rural.
Passen dies en cada casa dels fills, tot i que ells els envien cap a un hotel de
luxe on no acaben d'encaixar-hi. Menció a part és els canvis en alguns dels
personatges respecte a la primera versió, això demostra l'evolució al Japó
sobre el paper de la dona, per exemple. Un dels personatges més recordats de la
primera versió, la Noriko, era en aquella la nora de l'avi protagonista. Aquí
és la núvia d'un dels fills, que sembla que li fa vergonya al fill presentar-se-la
als seus pares, com si fos una prostituta o alguna cosa semblant, tot i ser
ella bona persona, afectuosa i ingènua. No, és que la cortesia japonesa és ben
peculiar, diferent de la d'Occident, en això no han evolucionat gaire. Veurem
que en tota la pel lícula no hi ha abraçades ni afectes desmesurats com a
Occident, no és pas un costum japonès. I, no obstant això, dins la primera
versió, la Noriko, que ja vam dir que era la nora del protagonista i vídua del
fill, i el protagonista li deia, agraït: "L'afecte de debò ens ha arribat
d'algú fora de la nostra família. Gràcies, moltes gràcies".
UNA FAMÍLIA DE
TÒQUIO : * * * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada