La actriz Fanny
Ardant saltó a la fama cuando François Truffaut la eligió para el papel
protagonista femenino de su penúltima película, “La mujer de al lado”, y con la
que el gran cineasta tuvo a su tercera y última hija, Joséphine, poco antes de
su repentina muerte en 1984 por un cáncer. A sus 63 años, Ardant aun está de
muy buen ver, pero como suele ser habitual en las actrices francesas maduritas,
sus personajes no se basan sólo en el físico, sino en algo más, al contrario
que el cine americano, que margina en cierto modo a las actrices de cierta
edad. La Ardant encarna aquí a una dentista jubilada, residente en una ciudad
costera del Sudoeste francés, a la que un día sus hijas hacen socia de un club
para la Tercera Edad, muy a su pesar. Acaba apuntándose a algunos talleres de
allí, en especial Informática, y acaba enamorándose del guapo profesor de la
materia (Laurent Lafitte, “Pequeñas mentiras sin importancia”). Como esta es
una película francesa, como podemos imaginarán, se enamorarán con todas sus
consecuencias, pese a que ella sea una mujer casada y pronto corra la noticia por
la ciudad, con el consiguiente mosqueo de su marido (Patrick Chesnais, “No
estoy hecho para ser amado”). Se ve con agrado, muestra lo gran actriz que es
Fanny Ardant y lo atractiva que sigue a su edad, eclipsando ella sola a todo el
reparto, pero el problema es que todo acaba siendo muy previsible, incluido el
final, al contrario de otras películas francesas que cuando tratan el
adulterio, lo hacen sin moralismos falsos ni toques carcas. Aunque ésta
consigue no parecer conservadora, ni mucho menos, pero la sensación final no es
demasiado buena.
MIS DÍAS FELICES:
* * *
"ELS MEUS
DIES FELIÇOS" de Marion Vernoux
L'actriu Fanny
Ardant va saltar a la fama quan François Truffaut la va triar per al paper
protagonista femení de la seva penúltima pel lícula, "La dona del
costat" , i amb la qual el gran cineasta va tenir la seva tercera i última
filla, Joséphine, poc abans de la seva sobtada mort el 1984 per un càncer. Als
seus 63 anys, Ardant encara està de molt bon veure, però com sol ser habitual
en les actrius franceses maduretes, els seus personatges no es basen només en
el físic, sinó en alguna cosa més, al contrari que el cinema americà, que
margina en certa manera a les actrius amb una certa edat. L’Ardant encarna aquí
a una dentista jubilada, resident a una ciutat costanera del Sud-oest francès,
a la qual un dia les seves filles la fan sòcia d'un club per a la Tercera Edat,
molt al seu pesar. Acaba apuntant-se a alguns tallers d'allà, especialment
Informàtica, i acaba enamorant-se del guapo professor de la matèria (Laurent
Lafitte, "Petites mentides sense importància"). Com que aquesta és
una pel lícula francesa, com podeu imaginar-se, s'enamoraran amb totes les
conseqüències, tot i que ella sigui una dona casada i aviat corre la notícia
per la ciutat, amb el consegüent empipament del seu marit (Patrick Chesnais,
“No estic pas fet perquè algú m’estimi”). Es veu agradablement, mostra com és
de gran actriu Fanny Ardant i l’atractiva que continua sent amb la seva edat,
eclipsant tota sola a tot el repartiment, però el problema és que tot acaba
sent molt previsible, fins i tot el final, al contrari d'altres pel lícules
franceses que quan tracten l'adulteri, ho fan sense moralismes falsos ni tocs
carrinclons. Encara que aquesta aconsegueix no semblar conservadora, ni de bon
tros, però la sensació final no és gaire bona .
ELS MEUS DIES
FELIÇOS : * * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada