Entrades populars

dimarts, 8 d’octubre del 2013

LO QUE EL DÍA DEBE A LA NOCHE de Alexandre Arcady ALLÒ QUE EL DIA HI DEU A LA NIT d'Alexandre Arcady









Poco ha tratado el cine la problemática argelina cuando aun era una colonia francesa, y lo que le llevó a la guerra de independencia (1954-1962) hasta convertirse en país independiente. Ello provocó una fractura entre dos Argelias, digamos: la que era francesa y tuvo que irse a la metrópoli a vivir y la argelina de siempre, que aprendió a vivir por sí misma. Basada en unaa novela de Yasmina Kadra que fue un éxito de ventas, el argumento utiliza una historia que podría parecer melodramática, casi de culebrón, con amores no correspondidos y tragedias ocurridas por las circunstancias. Todo empieza en 1945, cuando una pobre familia de matrimonio con dos hijos pequeños de la Argelia profunda tiene que emigrar a una ciudad, trabajando el padre en trabajos indignos para sobrevivir. El niño tendrá que ser acogido por su tío (Mohamed Fellag, “Monsieur Lazhar”). Allí se convertirá en un niño “occidentalizado”, como iban los argelinos franceses. En unas clases de piano, conocerá a una niña francesa que se convertirá en alguien importante para él en su vida, Émilie (Nora Arnezeder). Los años pasarán, ambos se harán adultos y se enamorarán, pero empezarán los acontecimientos sociales que cambiaron Argelia para siempre, muchos de ellos trágicos. Younés (o Jonás) ( tendrá un grupo de amigos, y dudará entre seguir la amistad o alinearse con la Argelia independiente con la que soñaba su tío, muerto un día antes del estallido de la guerra de la independencia. La historia incluye saltos en el tiempo a 1970 y el final a la época actual, donde se cierra la misma, con Younés ya anciano. El ritmo ameno hace que se siga con atención, el director Alexander Arcady utiliza la novela por que él mismo nació en Argelia y se fue a Francia con su familia en 1962. Por ello comprende tan bien a cada personaje y su implicación a favor o en contra. Sabe ir al filo de lo melodramático sin resultar empalagoso ni cursi, ni caer en el folletín tipo Corín Tellado. El reparto cumple bien su cometido, sin brillar mucho, sobre todo el protagonista, el modelo Fu'ad Aït Aattou como Younés, cuya interpretación es impasible todo el tiempo, así es su personaje, aunque lo habría mejorado. La ambientación de las diferentes épocas es creíble en todo momento, con toda clase de detalles. Otros actores, mucho más conocidos, eran Anne Parillaud (“Betty Blue”) como la madre de Émilie y Vincent Pérez (“Indochina”) como un pariente de ella. Y como muchas veces, lamentamos que el público no supo apreciar la honestidad del filme e incluso recibió críticas adversas, por lo que duró pocos días en la cartelera, pero aquí la reivindico y que la gente la vea sin prejuicios.

LO QUE EL DÍA DEBE A LA NOCHE: * * *

"ALLÒ QUE EL DIA DEU A LA NIT " d'Alexander Arcady

Poc ha tractat el cinema la problemàtica algeriana quan encara era una colònia francesa, i allò que va portar a la guerra d'independència (1954-1962) fins a esdevenir un país independent. Això va provocar una fractura entre dues Algèries, diguem-ne: la que era francesa i va haver d'anar-se cap a la metròpoli a viure i l'algeriana de sempre, que va aprendre a viure per si mateixa. Basada en una novel.la de Yasmina Kadra que va ser un èxit de vendes, l'argument de la qual té una història que podria semblar melodramàtica, gairebé de serial llatinoamericà, amb amors no correspostos i tragèdies que van passar per les circumstàncies. Tot comença el 1945, quan una pobra família de matrimoni amb dos fills petits de l'Algèria profunda ha d'emigrar cap a una ciutat, treballant el pare en feines indignes per sobreviure. El nen haurà de ser acollit pel seu oncle ( Mohamed Fellag , "Monsieur Lazhar "). Allà es convertirà en un nen "occidentalitzat", com anaven els algerians francesos. Enmig d’unes classes de piano, hi coneixerà una nena francesa que es convertirà en algú important per a ell en la seva vida, l’Émilie (Nora Arnezeder). Els anys passaran, tots dos es faran adults i s'enamoraran, però començaran els esdeveniments socials que van canviar Algèria per sempre, molts d'ells tràgics. Younés (o Jonás) tindrà una colla d'amics, i dubtarà entre seguir amb l'amistat o alinear-se amb l'Algèria independent amb la qual somiava el seu oncle, mort un dia abans de l'esclat de la guerra de la independència. La història inclou salts en el temps al 1970 i al final a l'època actual, on es tanca la mateixa, amb Younés ja vell. El ritme amè fa que es pugui seguir amb atenció, el director Alexander Arcady utilitza la novel.la perquè ell mateix va néixer a Algèria i va anar cap a França amb la seva família el 1962. Per això, comprèn perfectament a cada personatge i la seva implicació a favor o en contra. Sap anar al caire d’allò melodramàtic sense resultar embafador ni cursi, ni caure en el fulletó tipus Corín Tellado. El repartiment compleix bé la seva comesa, sense destacar gaire, sobretot el protagonista , el model Fu'ad Aït Aattou com en Younés, la interpretació del qual és impassible tot el temps, així és el seu personatge, tot i que ho hauria millorat. L'ambientació de les diferents èpoques és creïble en tot moment, amb tota mena de detalls. D’altres actors, molt més coneguts, eren Anne Parillaud (“Betty Blue”) com la mare d’Émilie i Vincent Pérez (“Indo-Xina”) com un parent d’ella. I com molt sovint, lamentem que el públic no va saber apreciar l'honestedat del film i fins i tot va rebre crítiques adverses, per la qual cosa va durar pocs dies a la cartellera, però aquí la reivindico i que la gent la vegi sense prejudicis.

ALLÒ QUE EL DIA DEU A LA NIT : * * *







EL PROCESO de Orson Welles EL PROCESAMENT d'Orson Welles








Ya exiliado artísticamente en Europa, nos referimos por que era en donde podía filmar sus películas con libertad artística, Orson Welles adapta libremente la novela de Franz Kafka más famosa, toda una obra maestra del surrealismo, digamos surrealismo al inexplicable proceso judicial a que se sometía a su desconcertado protagonista, Joseph K., lo que le llevaba a un trágico e implacable final. Aquí, Welles actualiza la trama (toque contemporáneo, es decir, de 1962, año del rodaje del filme), y es Anthony Perkins quien vive su inexplicable proceso. Welles utiliza sus habituales tomas desde un ángulo bajo y va acentuando el clima de pesadilla. Él mismo se reserva un papel secundario, el del abogado que tendrá que defender a Joseph K. Por supuesto, no parece que le vaya a servir de mucho... Orson Welles rodó la película en Francia, ya exiliado de Hollywood como autor, y sabe crear un clima que incomoda al espectador desde el primer fotograma, cuando mediante ilustraciones de tono medieval cuenta una historia con final tétrico, que muestra muy bien lo que se contará después. Con un reparto muy variado, incluyendo además de Perkins y Welles a Jeanne Moreau o Romy Schneider, la película es de las mejores de su director. No hay que describirla, hay que verla. Y más si quien la vea ha leído la novela, obra maestra de la Literatura y que como casi toda la obra de Franz Kafka tuvo éxito póstumamente. Muchos genios del Arte acaban triunfando cuando ya no están.

EL PROCESO: * * * *

"EL PROCESAMENT" d'Orson Welles

Ja exiliat artísticament a Europa (ens referim perquè era on hi podia filmar les seves pel.lícules amb llibertat artística), Orson Welles adapta lliurement la novel.la de Franz Kafka més coneguda, tota una obra mestra del Surrealisme, diguem-ne Surrealisme a l’inexplicable procesament judicial al qual es sotmetia al seu desconcertat protagonista, Joseph K., allò que li portava a un tràgic i implacable final. Aquí, Welles actualitza la trama (toc contemporani, és a dir, del 1962, any del rodatge del film), i és Anthony Perkins qui viu el seu inexplicable procesament. Welles utilitza les seves habituals preses des d'un angle baix i va accentuant el clima de malson. Ell mateix es reserva un paper secundari, el de l'advocat que haurà de defensar Joseph K. Per descomptat, no sembla que li vagi a servir gaire... Orson Welles va rodar la pel.lícula a França, ja exiliat de Hollywood com a autor, i sap crear un clima que incomoda l'espectador des del primer fotograma, quan mitjançant il.lustracions de to medieval explica una història amb un final tètric, que mostra molt bé allò que s’explicarà tot just després. Amb un repartiment molt variat, incloent a més de Perkins i Welles a Jeanne Moreau o Romy Schneider, la pel.lícula és de les millors del seu director. No cal descriure-la, cal veure-la. I més si qui la vegi ha llegit la novel.la, obra mestra de la Literatura i que com gairebé tota l'obra de Franz Kafka va tenir èxit pòstumament. Molts genis de l'Art acaben triomfant quan ja no hi són entre nosaltres.

EL PROCESAMENT : * * * *