Las heridas que
provocó el Holocausto judío con más de seis millones de personas inocentes
exterminadas por el salvaje Régimen del III Reich, por cierto, negadas
categóricamente por los nazis y calificando de “calumniadores” a quienes les
acusen de dichos crímenes, sobradamente probados y documentados, han tardado
muchos años en cerrarse, aunque no del todo. Esta película nos narra cuando el
criminal nazi Adolf Eichmann, exiliado en Argentina con nombre falso, es
capturado por los servicios secretos israelíes y llevado a Tel Aviv para ser
juzgado y condenado. El veredicto fue su condena a muerte en la horca, pese a
no existir la pena de muerte en Israel. El diario The New Yorker encarga a la
filósofa alemana, residente en EEUU, Hanna Arendt, como judía que es, que
asista a dicho juicio e informe de él tal como ella lo vea. El resultado será
una serie de artículos que ofenderán a la comunidad judía, ya que Arendt se
saldrá de tópicos y maniqueísmos para ver a Eichmann como un vulgar sicario del
III Reich, lo que ella, acertadamente, calificará como “La banalidad del mal”.
Ello le llevará también a perder algunas amistades de muchos años, pero ella
seguirá adelante con su visión del tema. Barbara Sukowa (habitual en el cine de
Fassbinder) borda el papel de la filósofa y es el centro de toda la trama, ya
que todos los demás personajes, desde su marido a sus parientes que emigraron a
Israel son meros secundarios. El cine alemán actual sigue sabiendo mostrar su
Historia reciente por caminos poco trillados u ortodoxos. Y la ambientación de
la época, sobresaliente, desde el autobús argentino de donde se baja Eichmann
al Israel urbano o rural de 1961, cuando empezó el juicio. Rompe muchos
esquemas maniqueos. Y sin necesidad de ser una gran superproducción ni durar
tres horas, como aquella excelente película que fue “Vencedores y vencidos”,
donde desde la óptica americana se mostraba el Juicio de Nüremberg. La
directora es Margarethe Von Trotta, antes actriz y desde hace treinta años
cineasta, no muy conocida aquí. Para acabar, las imagenes del juicio a Eichmann
y el propio Eichmann son reales, no se ha recurrido a actores para recrearlas,
como en “Buenas noches y buena suerte” de George Clooney, lo que le da más
autenticidad.
HANNA ARENDT: * *
* *
"HANNA ARENDT"
de Margarethe Von Trotta
Les ferides que
va provocar l'Holocaust jueu, amb més de sis milions de persones innocents
exterminades pel salvatge Règim del III Reich, per cert, negades categòricament
pels nazis i qualificant de "calumniadors" als que els acusin
d'aquests crims, àmpliament provats i documentats, han trigat molts anys a
tancar-se, encara que no del tot. Aquesta pel.lícula ens narra quan el criminal
nazi Adolf Eichmann, exiliat a Argentina amb nom fals, és capturat pels serveis
secrets israelians i portat cap a Tel Aviv per ser jutjat i condemnat. El
veredicte va ser la seva condemna a mort a la forca, tot i no existir la pena
de mort a Israel. El diari The New Yorker encarrega a la filòsofa alemanya,
resident als EUA, Hanna Arendt, com a jueva que és, que hi assisteixi al judici
i els informi d'ell tal com ella ho vegi. El resultat serà una sèrie d'articles
que ofendran a la comunitat jueva, ja que l’Arendt se’n sortirà de tòpics i
maniqueismes per veure Eichmann com un anodí sicari del III Reich, cosa que
ella, encertadament, qualificarà com "La banalitat del mal". Això la
portarà també a perdre d’algunes amistats de molts anys, però ella seguirà
endavant amb la seva visió del tema. Barbara Sukowa (habitual al cinema de
Fassbinder) broda el paper de la filòsofa i és el centre de tota la trama, ja
que tots els altres personatges, des del seu marit als seus parents que van
emigrar cap a Israel són simples secundaris. El cinema alemany actual segueix
sabent mostrar la seva Història recent per camins poc trillats o ortodoxos. I
l'ambientació de l'època, excel.lent, des de l'autobús argentí d'on baixa
Eichmann a l’Israel urbà o rural de l’any 1961, quan va començar el judici.
Trenca molts esquemes maniqueus. I no li cal ser una gran superproducció ni tampoc
tenir una durada de tres hores, com aquella excel.lent pel.lícula que va ser
"Vencedors i vençuts", on des de l'òptica americana es mostrava el
Judici de Nüremberg. La directora és la Margarethe Von Trotta, abans actriu i
des de fa trenta anys és cineasta, tot i que aquí no és gaire coneguda. Per
acabar, les imatges del judici d’Eichmann i les del mateix Eichmann son reals,
no s’ha triat d’actors per recrear-les, com es va fer a “Bona nit i bona sort”
de George Clooney, la qual cosa li fa més autèntic.
HANNA ARENDT: * *
* *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada