.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
En el cine, los
actores no profesionales, si son bien dirigidos y bien aprovechados, pueden
hacer una película tan digna como la de cualquier profesional del gremio, incluso
mejor que las grandes estrellas fabulosamente bien pagadas y que no son más que
niños mimados (un gran ejemplo es “Ladrón de bicicletas” de Vittorio De Sica). Los hermanos
Paolo y Vittorio Taviani, que siempre han trabajado juntos y que llevan casi
medio siglo en esto, rizaron el rizo y decidieron ambientar la trama en una
cárcel italiana de máxima seguridad, con presos, unos condenados a penas leves,
otros más severas y algunos a perpetuidad, que en el taller de teatro al que
están apuntados van a representar “Julio César” de William Shakespeare. La
película, ganadora del Oso de Oro en Berlín, en su apenas hora y cuarto de
duración, nos muestra los ensayos de los improvisados actores, alternando los
flash-backs en blanco y negro con la misma representación de la obra en color.
Ficción y realidad quedan impecablemente fusionadas, y a veces parece que
alguno de ellos vive su personaje de la obra como si tuviera algo de su propia
vida delictiva. Todos los actores son presos de la cárcel (delincuentes, asesinos,
de la Camorra o la Mafia, etc.), o sus guardianes, incluso el propio profesor
de interpretación es real. Y para demostrar que cuando se acaba la función todo
vuelve a ser como antes, los presos vuelven a sus celdas y a su vida rutinaria.
Pero queda una apasionante peripecia de su trabajo en la obra, que con el
magistral texto de Shakespeare se sigue sin problemas.
CÉSAR DEBE MORIR:
* * * *
"CÉSAR HA
MORIR" de Paolo i Vittorio Taviani
Al cinema, els
actors no professionals, si són ben dirigits i ben aprofitats, poden fer una
pel.lícula tan digna com la de qualsevol professional del gremi, fins i tot
millor que les grans estrelles fabulosament ben pagades i que no són res més
que nens consentits (un gran exemple és “Lladre de bicicletes” de Vittorio De
Sica). Els germans Paolo i Vittorio Taviani, que sempre han treballat plegats i
des de fa gairebé mig segle en això, van arriscar de valent i van decidir
ambientar la trama dins una presó italiana de màxima seguretat, amb presos, uns
condemnats a penes lleus, d’altres de més severes i alguns a perpetuïtat, que
al taller de teatre al qual estan apuntats van a representar "Juli
Cèsar" de William Shakespeare. La pel.lícula, guanyadora de l'Ós d'Or a
Berlín, amb només una hora i quart de durada, ens mostra els assajos dels
improvisats actors, tot alternant els flash-backs en blanc i negre amb la
mateixa representació de l'obra en color. Ficció i realitat queden
impecablement fusionades, i a vegades sembla que algun d'ells viu el seu
personatge de l'obra com si tingués alguna cosa a veure amb la seva vida
delictiva. Tots els actors són presos de la presó (delinqüents, assassins, de
la Camorra o la Màfia, etc.), O els seus guardians, fins i tot el mateix
professor d'interpretació és real. I per demostrar que quan s'acaba la funció
tot hi torna a ser com abans, els presos tornen a les seves cel.les i a la seva
vida rutinària. Però queda una apassionant peripècia de la seva feina dins
l'obra, que amb el magistral text de Shakespeare se segueix sense problemes.
CÉSAR HA DE MORIR:
* * * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada