Entrades populars

divendres, 28 de juny de 2013

CÉSAR DEBE MORIR de Paolo y Vittorio Taviani CÈSAR HA DE MORIR de Paolo i Vittorio Taviani








En el cine, los actores no profesionales, si son bien dirigidos y bien aprovechados, pueden hacer una película tan digna como la de cualquier profesional del gremio, incluso mejor que las grandes estrellas fabulosamente bien pagadas y que no son más que niños mimados (un gran ejemplo es “Ladrón de bicicletas” de Vittorio De Sica). Los hermanos Paolo y Vittorio Taviani, que siempre han trabajado juntos y que llevan casi medio siglo en esto, rizaron el rizo y decidieron ambientar la trama en una cárcel italiana de máxima seguridad, con presos, unos condenados a penas leves, otros más severas y algunos a perpetuidad, que en el taller de teatro al que están apuntados van a representar “Julio César” de William Shakespeare. La película, ganadora del Oso de Oro en Berlín, en su apenas hora y cuarto de duración, nos muestra los ensayos de los improvisados actores, alternando los flash-backs en blanco y negro con la misma representación de la obra en color. Ficción y realidad quedan impecablemente fusionadas, y a veces parece que alguno de ellos vive su personaje de la obra como si tuviera algo de su propia vida delictiva. Todos los actores son presos de la cárcel (delincuentes, asesinos, de la Camorra o la Mafia, etc.), o sus guardianes, incluso el propio profesor de interpretación es real. Y para demostrar que cuando se acaba la función todo vuelve a ser como antes, los presos vuelven a sus celdas y a su vida rutinaria. Pero queda una apasionante peripecia de su trabajo en la obra, que con el magistral texto de Shakespeare se sigue sin problemas.

CÉSAR DEBE MORIR: * * * *

"CÉSAR HA MORIR" de Paolo i Vittorio Taviani

Al cinema, els actors no professionals, si són ben dirigits i ben aprofitats, poden fer una pel.lícula tan digna com la de qualsevol professional del gremi, fins i tot millor que les grans estrelles fabulosament ben pagades i que no són res més que nens consentits (un gran exemple és “Lladre de bicicletes” de Vittorio De Sica). Els germans Paolo i Vittorio Taviani, que sempre han treballat plegats i des de fa gairebé mig segle en això, van arriscar de valent i van decidir ambientar la trama dins una presó italiana de màxima seguretat, amb presos, uns condemnats a penes lleus, d’altres de més severes i alguns a perpetuïtat, que al taller de teatre al qual estan apuntats van a representar "Juli Cèsar" de William Shakespeare. La pel.lícula, guanyadora de l'Ós d'Or a Berlín, amb només una hora i quart de durada, ens mostra els assajos dels improvisats actors, tot alternant els flash-backs en blanc i negre amb la mateixa representació de l'obra en color. Ficció i realitat queden impecablement fusionades, i a vegades sembla que algun d'ells viu el seu personatge de l'obra com si tingués alguna cosa a veure amb la seva vida delictiva. Tots els actors són presos de la presó (delinqüents, assassins, de la Camorra o la Màfia, etc.), O els seus guardians, fins i tot el mateix professor d'interpretació és real. I per demostrar que quan s'acaba la funció tot hi torna a ser com abans, els presos tornen a les seves cel.les i a la seva vida rutinària. Però queda una apassionant peripècia de la seva feina dins l'obra, que amb el magistral text de Shakespeare se segueix sense problemes.

CÉSAR HA DE MORIR: * * * *






LOLA MONTÈS de Max Ophüls







El cineasta franco-alemán Max Ophüls, después de una carrera entre Francia y Hollywood, dirigió en 1955 su última película, y la única en color. Una historia romántica de una mujer irresistible a los ojos de los hombres, adelantada a su tiempo, que ha tenido cientos de amantes de toda condición social, que ha revolucionado sociedades puritanas, para las cuales ella era una especie de prostituta, al ser ella una mujer libre y sin ataduras. Todo se cuenta en “flash-backs” desde la actuación de Lola Montés (Martine Carol) en una actuación de circo en Estados Unidos, contado todo por el maestro de ceremonias (Peter Ustinov). Todo es fascinante, sin duda, con una bella fotografía y un gran aire poético. Lo malo es una cierta frialdad que te distancia de la historia y no impide que todo tenga un cierto aire anticuado, como de cine de otra época que no ha superado el paso del tiempo, por no decir que el cine actual sabe mejor mostrar cómo una mujer puede ser liberada y libre. Vamos, que la “Nouvelle Vague” que estaba por llegar vino como anillo al dedo para modernizar el cine francés, cuyos conceptos de “vanguardia” y “realismo poético” necesitaba aires nuevos. En un papel secundario destaca el actor austríaco Oskar Werner, como uno de los amantes de Lola y quien la salvará del linchamiento de la puritana sociedad de Baviera sacándola del país. François Truffaut decía que ver a Werner en esta película le fascinó y por ello le contrató para su obra maestra “Jules y Jim”.

LOLA MONTÈS: * * *

"LOLA MONTÈS" de Max Ophüls

El cineasta franco-alemany Max Ophüls, després d'una cursa entre França i Hollywood, va dirigir en 1955 la seva darrera pel.lícula, i l'única en color. Una història romàntica d'una dona irresistible als ulls dels homes, molt avançada per a la seva època, que ha tingut centenars d'amants de tota condició social, que ha revolucionat societats puritanes, per a les quals ella era una mena de prostituta, en ser ella una dona lliure i sense lligams. Tot s'explica per "flaix-backs" des de l'actuació de la Lola Montés (Martine Carol) a una actuació de circ als Estats Units, explicat tot pel mestre de cerimònies (Peter Ustinov). Tot és fascinant, sens dubte, amb una bella fotografia i un gran aire poètic. El dolent és una certa fredor que et distància de la història i no impedeix que tot tingui un cert aire antiquat, com de cinema d'una altra època que no ha superat el pas del temps, per no dir que el cinema actual sap millor mostrar com la dona pot ser alliberada i lliure. Diguem-ne, que la "Nouvelle Vague" que estava per arribar, va venir com anell al dit per modernitzar el cinema francès de cap a peus, els conceptes d'"avantguarda" i "realisme poètic" els calien d’aires nous. En un paper secundari destaca l'actor austríac Oskar Werner, com un dels amants de la Lola i qui la salvarà del linxament de la puritana societat de Baviera traient-la del país. François Truffaut deia que veure en Werner en aquesta pel.lícula li va fascinar, i per això el va contractar per a la seva obra mestra "Jules i Jim".

LOLA MONTÈS: * * *









divendres, 7 de juny de 2013

LA CAZA de Thomas Vinterberg LA CAÇA de Thomas Vinterberg






Thomas Vinterberg es de los directores que empezaron con el Movimiento cinematográfico que Lars Von Trier lideró y revolucionó el cine de su momento, sobre todo en el cine nórdico, al que marcó más: el Dogma’95. En ese Movimiento, basado en diez mandamientos que se debían seguir a rajatabla, dirigió “Celebración”, lúcido e implacable drama familiar en torno a un sórdido secreto de una familia de clase alta con “hijo pródigo” que venía a ajustar cuentas con su tiránico padre. Esa película, que reunía lo mejor y lo peor del Dogma: mezcla de géneros, rodar cámara en mano, no usar música incidental, iluminación natural, que el nombre del director no apareciera en los créditos... y yo añadiría un gusto por los argumentos sórdidos, de denuncia e incluso con cierto tono de “provocación” (como utilizó esto Von Trier en la polémica “Los idiotas”, que incluía una escena de sexo explícito al más puro estilo porno). En cierto modo, a Vinterberg le influyó el Dogma’95 en sus posteriores trabajos, fuera en su Dinamarca natal, en su propia lengua y con actores locales, o en sus proyectos en inglés con actores americanos (como “Querida Wendy”, desaprovechada crítica a la pasión enfermiza en EEUU por las armas). En “La caza” hace su mejor película en muchos años, apoyado en un extraordinario Mads Mikkelsen (“Casino Royale”, “Un asunto real”...), que aborda un difícil papel como Lucas, maestro de escuela rural que un día es acusado injustamente de pederastia por una alumna, que por enfado se inventa una excusa, y él sufre de manera implacable el desprecio súbito de sus conciudadanos y compañeros de la escuela. Sólo contará con el apoyo de su hijo adolescente Markus (Lasse Fogelstrom) y su amigo Bruun (Lars Ranthe), la única de sus amistades que no le ha dado la espalda pese a la gravísima acusación contra él, algo que sí ha hecho Theo (Thomas Bo Larsen), padre de la alumna acusadora, siempre dominado por su esposa Agnes (Anne Louise Hassing). Vinterberg sabe llevar la acción sin truculencias gratuitas, incluso prescindiendo de la música incidental (escasa) para marcar la angustia que provoca todo en el protagonista y en el horrorizado espectador, algo que el cine americano marcaría obsesivamente, dándole a todo un tono demasiado melodramático o grandilocuente. Incluso Mikkelsen sabe huir del héroe solitario que busca justicia a la injusticia que padece, su personaje no es John Rambo, que sufría todo tipo de palizas de los “malos” y luego los liquidaba a todos él solo. Le da dignidad y nobleza, lo cual demuestra en dos escenas clave: la del supermercado y la de la iglesia del pueblo, donde planta cara a los que le odian sin motivo. Otro de los méritos de Vinterberg aquí es no mostrar el habitual contrapunto de héroe perseguido contra los “malos” hipócritas o degenerados bajo la apariencia de “decentes”. Sólo muestra seres humanos corrientes que un día, por creer que alguien querido por ellos pasaba a ser un monstruo, cambian radicalmente de comportamiento. Por ello, al espectador le horroriza más lo que se muestra en pantalla, eso sí, de manera fría y contenida, sin caer nunca en el exceso. Te llegas a identificar tanto con el protagonista y su desgracia, que te deja clavado. El cine nórdico nos ha sabido mostrar siempre la peor cara del ser humano, y aquí no lo es menos.

LA CAZA: * * * *

"LA CAÇA" de Thomas Vinterberg

Thomas Vinterberg és dels directors que van començar amb el Moviment cinematogràfic que Lars Von Trier va liderar i va revolucionar el cinema del seu moment, sobretot al cinema nòrdic, al que va marcar sobretot: el Dogma'95. En aquest Moviment, basat en deu manaments que s'havien de seguir del tot rigorosament, va dirigir "Celebració", lúcid i implacable drama familiar al voltant d'un sòrdid secret d'una família de classe alta amb "fill pròdig" que venia a passar-hi comptes amb el seu tirànic pare. Aquesta pel.lícula, que reunia el millor i el pitjor del Dogma: barreja de gèneres, rodar càmera en mà, no utilitzar música incidental, il.luminació natural, que el nom del director no aparegués als crèdits... i jo afegiria un gust pels arguments sòrdids, de denúncia i fins i tot amb un cert to de "provocació" (com va utilitzar això Von Trier dins la polèmica "Els idiotes", que incloïa una escena de sexe explícit al més pur estil porno). En certa manera, a Vinterberg li va influir el Dogma'95 als seus posteriors treballs, fóra a la seva Dinamarca natal, en la seva pròpia llengua i amb actors locals, o als seus projectes en anglès amb actors americans (com "Estimada Wendy", desaprofitada crítica a la passió malaltissa als EUA per les armes). A "La caça" fa la seva millor pel.lícula en molts anys, recolzat en un extraordinari Mads Mikkelsen ("Casino Royale", "Un afer real"...), que té un difícil paper com en Lucas, mestre d'escola rural que un dia és acusat injustament de pederàstia per una alumna, que per enuig s'inventa una excusa, i ell sofreix de manera implacable el menyspreu sobtat dels seus conciutadans i companys de l'escola. Només comptarà amb el suport del seu fill adolescent Markus (Lasse Fogelström) i el seu amic Bruun (Lars Ranthe), l'única de les seves amistats que no se li ha girat d'esquena malgrat la gravíssima acusació contra ell, cosa que sí ha fet Theo (Thomas Bo Larsen), pare de l'alumna acusadora, sempre dominat per la seva dona Agnes (Anne Louise Hassing). Vinterberg sap portar l'acció sense truculències gratuïtes, fins i tot prescindint de la música incidental (escassa) per marcar l'angoixa que provoca tot allò al protagonista i al terroritzat espectador, cosa que el cinema americà hi marcaria obsessivament, donant-li a tot un to massa melodramàtic o grandiloqüent. Fins i tot Mikkelsen sap fugir de l'heroi solitari que busca justícia a la injustícia que pateix, el seu personatge no és John Rambo, que patia tota mena de pallisses dels "dolents" i després els liquidava a tots ell solet. Li dóna dignitat i noblesa, la qual cosa demostra en dues escenes clau: la del supermercat i la de l'església del poble, on planta cara als que l'odien sense motiu. Un altre dels mèrits de Vinterberg aquí és no mostrar-hi l'habitual contrapunt d'heroi perseguit contra els "dolents" hipòcrites o degenerats sota l'aparença de "decents". Només mostra éssers humans corrents que un dia, per creure que algú estimat per ells s’esdevenia de cop i volta un monstre, canvien radicalment de comportament. Per això, a l'espectador li horroritza més allò que es mostra a la pantalla, això sí, de manera freda i continguda, sense caure mai dins l'excés. T’arribes a identificar tant amb el protagonista i la seva desgràcia, que t’hi deixa clavat. El cinema nòrdic ens ha sabut mostrar sempre la pitjor cara de l'ésser humà, i aquí no ho és menys.

LA CAÇA: * * * *







EL CUARTETO de Dustin Hoffman EL QUARTET de Dustin Hoffman






Hay algo que siempre he admirado desde niño: el talento inmenso de los actores británicos, y de un actor americano que desde hace años desaprovechaba su talento en mediocres películas. Este último es Dustin Hoffman, que debuta en la dirección a sus 75 años, y lo hace en una sencilla película, basada en una obra de teatro, que se apoya en varios veteranos actores británicos, todos grandes en su profesión, contando una historia aparentemente intrascendente, pero que en el guión transmite una ironía sutil. En una residencia de ancianos donde viven muchos miembros del mundo del espectáculo ya jubilados hay varios personajes que años atrás formaron un grupo de cantantes de ópera, que por rivalidades artísticas irreconciliables se separaron, y varios de ellos aun mantienen sus rencores. Hoffman lleva la acción de manera quizá normal y corriente, no innova en absoluto, ya que ciertos aspectos de realización e incluso de guión están ya muy vistas, pero los grandísimos actores (Maggie Smith a la cabeza, junto con Tom Courtenay, Pauline Collins y Billy Connolly) y un tono de optimismo jovial, sabiamente mezclado con toques agridulces, lo convierten en una película muy agradable de ver, con algunas escenas memorables. Originalmente fue una película para la TV británica, pero se ha exhibido también en cines.

EL CUARTETO: * * *

"EL QUARTET" de Dustin Hoffman

Hi ha alguna cosa que sempre he admirat des de nen: el talent immens dels actors britànics, i d'un actor americà que des de fa anys desaprofitava el seu talent en mediocres pel.lícules. Aquest darrer és Dustin Hoffman, que debuta a la direcció als seus 75 anys, i ho fa en una senzilla pel.lícula, basada en una obra de teatre, que es recolza en diversos veterans actors britànics, tots mestres dins la seva professió, explicant una història aparentment intranscendent, però que en el guió transmet una ironia subtil. Dins una residència d'ancians, on hi viuen molts membres del món de l'espectacle ja jubilats, hi ha diversos personatges que anys enrere van formar una colla de cantants d'òpera, que per rivalitats artístiques irreconciliables es van separar, i diversos d'ells fins i tot mantenen els seus rancors. Hoffman porta l'acció de manera potser normal i corrent, no innova en absolut, ja que certs aspectes de realització i fins i tot de guió estan ja molt vistos, però els grandíssims actors (Maggie Smith al capdavant, juntament amb Tom Courtenay, Pauline Collins i Billy Connolly) i un to d'optimisme jovial, sàviament barrejat amb tocs agredolços, la fan una pel.lícula molt agradable de veure, amb algunes escenes memorables. Originalment va ser una pel.lícula per la TV britànica, però s'ha exhibit també en cinemes.

EL QUARTET: * * *