Entrades populars

dimecres, 8 de maig del 2013

HOLMES AND WATSON, MADRID DAYS de José Luis Garci









Sherlock Holmes ha sido de los personajes de ficción más adaptados de la Historia del cine, y la televisión también lo ha adaptado. De todas las maneras y estilos, incluidos los dibujos animados. Y las adaptaciones, también de todo tipo, fieles o libres. Esta última que José Luis Garci, tres años después de su fracaso con la ambiciosa y desmedida “Sangre de Mayo”, se aproxima a Holmes pensando qué le hubiera pasado a él y a su fiel amigo el doctor John Watson si hubieran venido a Madrid a resolver uno de sus famosos casos. Esta vez, el cineasta madrileño no ha contado con el generoso presupuesto de su anterior película, ni siquiera ha contado con el apoyo incondicional, más político que otra cosa, de entonces, y ha tenido que “buscarse la vida”, es decir, ha tenido que poner dinero de su bolsillo, pagar a los técnicos del rodaje la mitad de lo que se suele pagar en cualquier rodaje y otras personas han colaborado como “voluntarios”, es decir, sin cobrar. También se nota la falta de presupuesto en la ambientación en exteriores, con pocas vistas de Madrid, como algunas calles del Casco Antiguo de noche o el Parque del Retiro con el Palacio de Cristal. Pero en el caso de Garci, lo mejor lo consigue con los actores, esta vez mejor dirigidos de lo que era habitual en sus últimas películas. Confieso que desde “El abuelo”, ninguna película posterior de Garci me había entusiasmado de verdad, y aquí, contando con dos personajes literarios de carisma innegable, y sin necesidad de grandes medios, ha conseguido un resultado excelente. Primero, acertada la elección del actor escocés (e hijo de catalanes) Gary Piquer (“El género femenino”) como Sherlock Holmes, papel que sólo los actores anglosajones saben comprender de verdad, para hacer creíble su impasibilidad, frialdad e inteligencia. Le da la réplica José Luis García Pérez como el doctor Watson, con un tono más campechano. En el reparto, se añaden actores veteranos y de talento como Manuel Tejada, Enrique Villén y Carlos Hipólito. Aparte, algunos no profesionales, como Inocencio Arias, el ex diplomático, notable e irreconocible como un Ministro, y caso aparte es Alberto Ruíz Gallardón, ex alcalde de Madrid y actual Ministro de Justicia, como su tío abuelo Isaac Albéniz, cosa que dió que hablar durante el rodaje y que algunos sólo vieron la película para burlarse de Gallardón. Dicha aparición fue un deseo del propio Gallardón, deseoso de interpretar a su pariente, pero no se preocupen, sólo aparece en dos escenas y sólo habla en una; no aporta nada a la historia. No es el único personaje real que se mezcla en la ficción: el escritor Benito Pérez Galdós también aparece, encarnado por Carlos Hipólito. José Luis Garci prefiere presentar la intriga sin caer en las absurdas escenas de acción del Sherlock Holmes de Robert Downey Jr., de manera pausada, casi como en los relatos originales de Sir Arthur Conan Doyle, que tampoco necesitaba describir grandes escenas. Es más, muestra el Madrid de 1890, visto por ojos de extranjeros como Holmes y Watson, el primero con su sagacidad y el segundo con su manera más campechana de ver la vida, eso sí, con la novedad de que aquí se ha casado y su mujer se ha quedado en Londres. Vienen a Madrid a investigar los asesinatos múltiples de alguien que actúa como Jack el Destripador, y acabarán destapando un asunto sórdido de corrupción, tanto política como urbanística. Lo mejor son los diálogos y reflexiones de Holmes, en algunos puntos recordarían a cosas “de actualidad”, y lo peor es que no sepa hacer creíble que Holmes y Watson no hablen inglés entre ellos (el detective sólo habla inglés con un periodista español, escena en la que Watson sólo abre la boca para hablar en español), que incluso se nota en que Watson es incapaz de pronunciar bien el apellido de un inspector, Valcárcel (Enrique Villén). Por lo demás, una muestra, junto con la nueva película de Fernando Trueba “El artista y la modelo”, de que al cine español le hacen falta nuevos argumentos y nuevas miradas, en este caso, las aportadas por gente “de fuera”, algo que el cine catalán ha probado muchas veces (como la mujer irlandesa que hacía de cronista de la odisea de Francesc Macià en “El coronel Macià”).

HOLMES & WATSON, MADRID DAYS: * * * *

“HOLMES & WATSON, MADRID DAYS” de José Luis Garci

En Sherlock Holmes ha sigut dels personatges de ficció més adaptats de la Història del cinema, i la televisió també l’ha adaptat. De totes les maneres i estils, fins i tot els dibuixos animats. I les adaptacions, també de tot tipus, fidels o lliures. Aquesta última que en José Luis Garci, tres anys després del seu fracàs amb l’ambiciosa i desmesurada “Sangre de Mayo”, s’aproxima a Holmes pensant què li hauria passat a ell i al seu fidel amic el doctor John Watson si haguessin vingut cap a Madrid a resoldre un dels seus famosos casos. Aquesta vegada, el cineasta madrileny no ha comptat amb el generós pressupost de la seva anterior pel.lícula, ni tan sols ha comptat amb el suport incondicional, més polític que no pas altra cosa, d’aleshores, i ha hagut de “buscar-se la vida”, és a dir, ha hagut de posar diners de la seva butxaca, pagar als tècnics del rodatge la meitat d’allò que és costum pagar en qualsevol rodatge i d’altres persones han col.laborat com a “voluntaris”, és a dir, sense cobrar. També es nota la manca de pressupost en l’ambientació en exteriors, amb poques vistes de Madrid, com alguns carrers del Casc Antic de nit o el parc del Retiro amb el Palacio de Cristal. Però en el cas de Garci, el millor ho aconsegueix amb els actors, aquest cop millor dirigits del que era habitual en les seves últimes pel.lícules. Confesso que des de “El abuelo”, cap pel.lícula posterior de Garci m’havia entusiasmat de debò, i aquí, comptant amb dos personatges literaris de carisma innegable, i sense necessitat de grans mitjans, ha aconseguit un resultat excel.lent. Primer de tot, encertada l’elecció de l’actor escocès (i fill de catalans) Gary Piquer (“El gènere femení”) com en Sherlock Holmes, paper que només els actors anglosaxons saben comprendre de debò, per fer creïble la seva impassibilitat, fredor i intel.ligència. Li dóna la rèplica en José Luis García Pérez com el doctor Watson, amb un to més planer. Dins el repartiment, s’afegeixen d’actors veterans i de talent com Manuel Tejada, Enrique Villén i Carlos Hipólito. A part, alguns no professionals, com Inocencio Arias, l’ex diplomàtic, notable i irreconeixible com un Ministre, i cas a part és Alberto Ruíz Gallardón, exalcalde de Madrid i actual Ministre de Justícia, com el seu oncle avi Isaac Albéniz, cosa que va donar que parlar molt durant el rodatge i que alguns només van veure la pel.lícula per fer broma de Gallardón. Aquesta aparició va ser un desig del mateix Gallardón, desitjós d’interpretar al seu parent, però no s’amoïnin, només hi apareix en dues escenes i només parla en una, no aporta gens a la història. No és l’únic personatge real que es barreja en la ficció: l’escriptor Benito Pérez Galdós també apareix, encarnat per Carlos Hipólito. En José Luis Garci prefereix presentar la intriga sense caure en les absurdes escenes d’acció del Sherlock Holmes de Robert Downey Jr., de manera pausada, gairebé com als relats originals de Sir Arthur Conan Doyle, que tampoc li calia descriure grans escenes. És més, mostra el Madrid de 1890, vist per ulls d’estrangers com Holmes i Watson, el primer amb la seva sagacitat i el segon amb la seva manera més planera de veure la vida, això sí, amb la novetat que aquí s’ha casat i la seva dona s’ha quedat a Londres. Vénen cap a Madrid a investigar els assassinats múltiples d’algú que actua com en Jack l’Esbudellador, i acabaran destapant un assumpte sòrdid de corrupció, tant política com urbanística. El millor són els diàlegs i reflexions de Holmes, en alguns punts recordarien a coses “d’actualitat”, i el pitjor és que no sàpiga fer creïble que Holmes i Watson no parlin anglès entre ells (el detectiu només parla anglès amb un periodista espanyol, escena en que Watson només obre la boca per parlar en espanyol), que fins i tot es nota en que Watson és incapaç de pronunciar bé el cognom d’un inspector, Valcárcel (Enrique Villén). A part d’això, una mostra, juntament amb la nova pel.lícula de Fernando Trueba “El artista y la modelo”, que al cinema espanyol li calen de nous arguments i noves mirades, en aquest cas, les aportades per gent “de fora”, cosa que el cinema català ha provat molt sovint (com la dona irlandesa que feia de cronista de l’odissea de Francesc Macià a “El coronel Macià”).

HOLMES & WATSON, MADRID DAYS: * * * *

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada