Entrades populars

dilluns, 1 d’abril del 2013

NOS HABÍAMOS QUERIDO TANTO (UNA MUJER Y TRES HOMBRES) de Ettore Scola/ENS HI HAVÍEM ESTIMAT TANT (UNA DONA I TRES HOMES) d’Ettore Scola







Conocido en nuestro país por la excelente “La familia”, el cineasta italiano Ettore Scola fue un notable cronista de la sociedad italiana, y la película citada fue la más conocida de su filmografía, nominada al Óscar a la Mejor Película Extranjera, y la última que nos llegó de él fue el falso documental “Gentes de Roma”, donde intentaba recrear un día en la vida de la capital italiana con actores no profesionales y otros que sí lo eran. “Nos habíamos amado tanto” recorre tres décadas de Italia, empezando en la II Guerra Mundial, con los protagonistas que estaban entre los partisanos (la guerrilla italiana antifascista) y acaba en 1974, con todos ellos en vidas completamente diferentes. Al acabar la guerra, cada uno tiene suerte dispar en el amor, y como suele pasar mucho en el cine, dos se encaprichan de la misma mujer, Luciana Zanon (Stefania Sandrelli). Uno, Gianni Perego (Vittorio Gasman),  se convierte en un importante abogado y se casa con la hija de un importante pez gordo; otro, Nicola Palumbo (Stefano Satta Flores), se convierte en crítico de cine y otro, Antonio (Nino Manfredi, “El verdugo” de Berlanga), es enfermero en un hospital. El tono de la película es irregular, ya que unos personajes son tratados de manera realista, y otros caen en el sainete, con interpretaciones grotescas y gritonas, pero Scola sabe darle a todo un aire vitalista y amargo de indudable atractivo, entre la crítica social y lo cotidiano. Destaquemos las apariciones especiales de Federico Fellini, Marcello Mastroianni y Anita Eckberg haciendo de sí mismos y recreando su famosísima escena en la Fontana Di Trevi romana para “La dolce vita”, y otras de Vittorio De Sica, al cual Scola dedica la película (falleció poco antes de su estreno), y al que se hace un homenaje cuando se proyecta su película “Ladrón de bicicletas” en un cinefórum y Nicola Palumbo se enfrenta con un contertulio ultraconservador que la calificaba de “difamatoria” contra Italia, no pudiendo digerir su denuncia social. Vittorio Gassman demuestra su talento en el personaje del abogado arribista, lúcido y que luego da lástima, aunque conservando cierta dignidad. Gassman sabe hacerlo creíble. Nino Manfredi y Stefano Satta Flores, en los personajes del enfermero y el crítico de cine son más irregulares, sobre todo el segundo, que en algunos momentos exagera demasiado su interpretación, abusando del grito, los gestos histéricos (aunque algo muy italiano el gesticular) y su defensa también exagerada de lo que él entiende como “mensaje” del cine de De Sica. Las actrices quedan muy en segundo plano, aunque sus personajes sean importantes para el devenir futuro de cada protagonista, sea la de que uno está enamorado pero acaba con otro, la que uno encuentra y se casa con ella pero por despecho y la que Palumbo abandona (a ella y a su hijo) por defender sus ideales políticos. Película muy de su época, políticamente hablando, una época donde política y vida cotidiana era inseparable en la forma de ser italiana, pero que a los espectadores de ahora nos muestra cómo nuestros padres o abuelos tenían otras inquietudes, otras esperanzas en el futuro, cuando no teníamos la vida tan resuelta.

NOS HABÍAMOS AMADO TANTO (UNA MUJER Y TRES HOMBRES): * * * *

Conegut al nostre país per l’excel.lent “La família”, el cineasta italià Ettore Scola va ser un notable cronista de la societat italiana, i la pel.lícula esmentada va ser la més coneguda de la seva filmografia, nominada a l’Òscar a la Millor Pel.lícula Estrangera, i l’última que ens va arribar d’ell va ser el fals documental “Gents de Roma”, on mirava de recrear un dia a la vida de la capital italiana amb actors no professionals i d’altres que sí ho eren. “Ens havíem estimat tant” recorre tres dècades d’Itàlia, començant a la II Guerra Mundial, amb els protagonistes que hi eren dins els partisans (la guerrilla italiana antifeixista) i acaba el 1974, amb tots ells en vides completament diferents. En acabar la guerra, cadascú té una sort dispar en l’amor, i com sol passar de valent al cinema, dos s’enamoren de la mateixa dona, la Luciana Zanon (Stefania Sandrelli). Un d’ells, en Gianni Perego (Vittorio Gasman), s’esdevé un important advocat,  i es casa amb la filla d’un important peix gros; un altre, en Nicola Palumbo (Stefano Satta Flores), s’esdevé un crític de cinema i un altre, l’Antonio (Nino Manfredi, “El verdugo” de Berlanga), és infermer a un hospital. El to de la pel.lícula és irregular, ja que uns personatges són tractats de manera realista, i d’altres cauen en el sainet, amb interpretacions grotesques i cridaneres, però Scola sap donar-li a tot un aire vitalista i amarg d’indubtable atractiu, entre la crítica social i la quotidianitat. Destacar les aparicions especials de Federico Fellini, Marcello Mastroianni i Anita Eckberg fent de si mateixos i recreant la seva famosíssima escena a la Fontana Di Trevi romana per a “La dolce vita”, i d’altres de Vittorio De Sica, al qual Scola dedica la pel.lícula (va morir poc abans de la seva estrena), i al qual es fa un homenatge quan es projecta la seva pel.lícula “Lladre de bicicletes” a un cinefòrum i en Nicola Palumbo s’enfronta amb un contertulià ultraconservador que la qualificava de “difamatòria” contra Itàlia, en no podent digerir gens la seva denúncia social. Vittorio Gassman demostra el seu talent en el personatge de l’advocat arribista, lúcid i que després fa llàstima, tot i que conservant una certa dignitat. Gassman sap fer-ho creïble. Nino Manfredi i Stefano Satta Flores, dins els personatges de l’infermer i el crític de cinema són més irregulars, sobretot el segon, que en alguns moments exagera massa la seva interpretació, abusant del xiscle, els gestos histèrics (encara que això és ben italià, gesticular) i la seva defensa també exagerada d’allò que ell hi entén com a “missatge” del cinema de De Sica. Les actrius queden molt en segon pla, tot i que els seus personatges siguin importants per l’esdevenir futur de cada protagonista, sigui la que un s’enamora d’ella però ella acaba amb un altre, la que un se’n troba i es casa amb ella però per despit i la que en Palumbo abandona (a ella i al seu fill) per defensar els seus ideals polítics. Pel.lícula molt de la seva època, políticament parlant, una època on política i vida quotidiana era inseparable en el tarannà italià, però que als espectadors d’ara ens mostra com els nostres pares o avis tenien d’altres inquietuds, d’altres esperances en el futur, quan no teníem la vida tan resolta.

ENS HI HAVÍEM ESTIMAT TANT (UNA DONA I TRES HOMES): * * * *

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada