Conocido en nuestro país por
la excelente “La familia”, el cineasta italiano Ettore Scola fue un notable
cronista de la sociedad italiana, y la película citada fue la más conocida de
su filmografía, nominada al Óscar a la Mejor Película Extranjera, y la última
que nos llegó de él fue el falso documental “Gentes de Roma”, donde intentaba
recrear un día en la vida de la capital italiana con actores no profesionales y
otros que sí lo eran. “Nos habíamos amado tanto” recorre tres décadas de
Italia, empezando en la II Guerra Mundial, con los protagonistas que estaban
entre los partisanos (la guerrilla italiana antifascista) y acaba en 1974, con
todos ellos en vidas completamente diferentes. Al acabar la guerra, cada uno
tiene suerte dispar en el amor, y como suele pasar mucho en el cine, dos se
encaprichan de la misma mujer, Luciana Zanon (Stefania Sandrelli). Uno, Gianni
Perego (Vittorio Gasman), se convierte en un importante abogado y se casa
con la hija de un importante pez gordo; otro, Nicola Palumbo (Stefano Satta
Flores), se convierte en crítico de cine y otro, Antonio (Nino Manfredi, “El
verdugo” de Berlanga), es enfermero en un hospital. El tono de la película es
irregular, ya que unos personajes son tratados de manera realista, y otros caen
en el sainete, con interpretaciones grotescas y gritonas, pero Scola sabe darle
a todo un aire vitalista y amargo de indudable atractivo, entre la crítica
social y lo cotidiano. Destaquemos las apariciones especiales de Federico
Fellini, Marcello Mastroianni y Anita Eckberg haciendo de sí mismos y recreando
su famosísima escena en la Fontana Di Trevi romana para “La dolce vita”, y
otras de Vittorio De Sica, al cual Scola dedica la película (falleció poco
antes de su estreno), y al que se hace un homenaje cuando se proyecta su
película “Ladrón de bicicletas” en un cinefórum y Nicola Palumbo se enfrenta
con un contertulio ultraconservador que la calificaba de “difamatoria” contra
Italia, no pudiendo digerir su denuncia social. Vittorio Gassman demuestra su
talento en el personaje del abogado arribista, lúcido y que luego da lástima,
aunque conservando cierta dignidad. Gassman sabe hacerlo creíble. Nino Manfredi
y Stefano Satta Flores, en los personajes del enfermero y el crítico de cine
son más irregulares, sobre todo el segundo, que en algunos momentos exagera
demasiado su interpretación, abusando del grito, los gestos histéricos (aunque
algo muy italiano el gesticular) y su defensa también exagerada de lo que él
entiende como “mensaje” del cine de De Sica. Las actrices quedan muy en segundo
plano, aunque sus personajes sean importantes para el devenir futuro de cada
protagonista, sea la de que uno está enamorado pero acaba con otro, la que uno
encuentra y se casa con ella pero por despecho y la que Palumbo abandona (a
ella y a su hijo) por defender sus ideales políticos. Película muy de su época,
políticamente hablando, una época donde política y vida cotidiana era
inseparable en la forma de ser italiana, pero que a los espectadores de ahora
nos muestra cómo nuestros padres o abuelos tenían otras inquietudes, otras
esperanzas en el futuro, cuando no teníamos la vida tan resuelta.
NOS HABÍAMOS AMADO TANTO (UNA
MUJER Y TRES HOMBRES): * * * *
Conegut al nostre país per
l’excel.lent “La família”, el cineasta italià Ettore Scola va ser un notable
cronista de la societat italiana, i la pel.lícula esmentada va ser la més
coneguda de la seva filmografia, nominada a l’Òscar a la Millor Pel.lícula
Estrangera, i l’última que ens va arribar d’ell va ser el fals documental
“Gents de Roma”, on mirava de recrear un dia a la vida de la capital italiana
amb actors no professionals i d’altres que sí ho eren. “Ens havíem estimat
tant” recorre tres dècades d’Itàlia, començant a la II Guerra Mundial, amb els
protagonistes que hi eren dins els partisans (la guerrilla italiana
antifeixista) i acaba el 1974, amb tots ells en vides completament diferents.
En acabar la guerra, cadascú té una sort dispar en l’amor, i com sol passar de
valent al cinema, dos s’enamoren de la mateixa dona, la Luciana Zanon (Stefania
Sandrelli). Un d’ells, en Gianni Perego (Vittorio Gasman), s’esdevé un
important advocat, i es casa amb la filla d’un important peix gros; un
altre, en Nicola Palumbo (Stefano Satta Flores), s’esdevé un crític de cinema i
un altre, l’Antonio (Nino Manfredi, “El verdugo” de Berlanga), és infermer a un
hospital. El to de la pel.lícula és irregular, ja que uns personatges són
tractats de manera realista, i d’altres cauen en el sainet, amb interpretacions
grotesques i cridaneres, però Scola sap donar-li a tot un aire vitalista i
amarg d’indubtable atractiu, entre la crítica social i la quotidianitat.
Destacar les aparicions especials de Federico Fellini, Marcello Mastroianni i Anita
Eckberg fent de si mateixos i recreant la seva famosíssima escena a la Fontana
Di Trevi romana per a “La dolce vita”, i d’altres de Vittorio De Sica, al qual
Scola dedica la pel.lícula (va morir poc abans de la seva estrena), i al qual
es fa un homenatge quan es projecta la seva pel.lícula “Lladre de bicicletes” a
un cinefòrum i en Nicola Palumbo s’enfronta amb un contertulià ultraconservador
que la qualificava de “difamatòria” contra Itàlia, en no podent digerir gens la
seva denúncia social. Vittorio Gassman demostra el seu talent en el personatge
de l’advocat arribista, lúcid i que després fa llàstima, tot i que conservant
una certa dignitat. Gassman sap fer-ho creïble. Nino Manfredi i Stefano Satta
Flores, dins els personatges de l’infermer i el crític de cinema són més
irregulars, sobretot el segon, que en alguns moments exagera massa la seva
interpretació, abusant del xiscle, els gestos histèrics (encara que això és ben
italià, gesticular) i la seva defensa també exagerada d’allò que ell hi entén com
a “missatge” del cinema de De Sica. Les actrius queden molt en segon pla, tot i
que els seus personatges siguin importants per l’esdevenir futur de cada
protagonista, sigui la que un s’enamora d’ella però ella acaba amb un altre, la
que un se’n troba i es casa amb ella però per despit i la que en Palumbo
abandona (a ella i al seu fill) per defensar els seus ideals polítics.
Pel.lícula molt de la seva època, políticament parlant, una època on política i
vida quotidiana era inseparable en el tarannà italià, però que als espectadors
d’ara ens mostra com els nostres pares o avis tenien d’altres inquietuds,
d’altres esperances en el futur, quan no teníem la vida tan resolta.
ENS HI HAVÍEM ESTIMAT
TANT (UNA DONA I TRES HOMES): * * * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada