La crítica
española siempre ha sido severa con cada nueva película de Pedro Almodóvar,
quitando al habitual Carlos Boyero, obsesionado con que el cineasta manchego
está sobrevalorado e incluso lamentando que se haya convertido en un referente
mundial e incluso una gran influencia para cineastas de toda clase, o actores
que darían su vida por trabajar con él. Pues con esta película, la crítica ha
sido nuevamente severa, incluyendo a los que siempre han admirado la obra de
Almodóvar. Pero a mi me gustó esta película, aunque coincido que no es de las
mejores de él. ¿De qué va? Pues que un avión de la ficticia compañía aérea
Península sufre un problema en su tren de aterrizaje durante el vuelo
Madrid-México que le obliga a un aterrizaje de emergencia en donde pueda.
Mientras, tiene que agotar su combustible y la tripulación ha de entretener a
los pasajeros cuanto pueda. Tanto unos como otros son una fauna variada y peculiar.
¿Por qué me gustó? Pues por que Almodóvar, con la experiencia que le han dado
los años, sabe llevar un argumento tan chapucero con una soltura y una
seguridad tal que hace que la película tenga una gran solidez, no es como sus
dos primeras películas, que tenían muchas ideas interesantes, pero un ritmo y
una puesta en escena más bien “amateur”, que te hace pensar que hasta yo las
hubiera rodado mejor, y los actores parecían salidos de cualquier vídeo de
amiguetes en una fiesta. Y su habitual abundancia de personajes, que esta vez
se nota más que nunca que sobran varios, como sabe siempre encontrar por dónde
seguir, no molesta apenas nada. La acción pasa casi exclusivamente dentro del
avión, y por una ingeniosa maniobra narrativa se traslada a Madrid, al Viaducto
de la calle de Bailén, por donde pasan dos personajes secundarios pero
importantes en la trama. Vayamos por partes: el capitán del avión es Alex Acero
(Antonio De La Torre), que está liado con Joserra (Javier Cámara). Hay que
añadir al copiloto Benito Morón (Hugo Silva), y a los azafatos Ulloa (Raúl
Arévalo) y Fajas (Carlos Areces). Este último es el más carismático, pues
demuestra su gran talento cómico, y consigue borrar del mapa a Arévalo, actor
que siempre me ha parecido mediocre, e incluso a Javier Cámara, siempre eficaz.
Sobre todo en el divertido y delirante número musical que se montan para
distraer a los pasajeros, donde cantan en playback “I’m so excited” de The
Pointed Sisters. Almodóvar sabe saltar sin red, arriesgarse en un argumento sin
pies ni cabeza y que tiene algunos gags logrados, y no tomarse demasiado en
serio. Esto es lo que Pedro ha afrontado valientemente. Incluida la más bien
flojita y tímida crítica social encarnada en el personaje del banquero corrupto
(José Luis Torrijo), que te hace recordar que cualquier gag del programa
“Polònia” de TV3 es mil veces más corrosivo y directo. Y lo mismo con el
personaje de Cecilia Roth, cruce entre Norma Duval y una extraña “madame” de
prostíbulo.
LOS AMANTES
PASAJEROS: * * *
"LOS AMANTES
PASAJEROS" de Pedro Almodóvar
La crítica
espanyola sempre ha estat molt severa amb cada nova pel.lícula de Pedro
Almodóvar, sobretot l'habitual Carlos Boyero, obsessionat amb què el cineasta
manxec està sobrevalorat i fins i tot lamentant que s'hagi esdevingut un
referent mundial, a més d’una gran influència per cineastes de tota mena, o
actors que donarien la seva vida per treballar amb ell. Doncs amb aquesta pel.lícula,
la crítica ha estat novament severa, fins i tot els que sempre han admirat l'obra
d'Almodóvar. Però a mi em va agradar aquesta pel.lícula, tot i que coincideixo
que no és de les millors d'ell. De què va? Doncs, que un avió de la fictícia
companyia aèria Península pateix un problema en el seu tren d'aterratge durant
el vol Madrid-Mèxic que l'obliga a un aterratge d'emergència on pugui. Mentrestant,
ha d’esgotar el seu combustible i la tripulació ha d'entretenir als passatgers tant
com pugui. Tant uns com altres són una fauna variada i peculiar. Perquè em va
agradar? Doncs perquè Almodóvar, amb l'experiència que li han donat els anys,
sap portar un argument tan barroer amb una desimvoltura i una seguretat tal que
fa que la pel.lícula tingui una gran solidesa, no és gens ni mica com les seves
dues primeres pel.lícules, que tenien moltes idees interessants, però un ritme
i una posada en escena més aviat "amateur", que et fa pensar que fins
jo les hauria fet millor, i els actors semblaven sortits de qualsevol vídeo
d'amiguets dins una festa. I la seva habitual abundància de personatges, que
aquesta vegada es nota més que mai que sobren uns quants, com sap sempre trobar
per on continuar-hi, gairebé no fa nosa. L'acció passa gairebé exclusivament
dins de l'avió, i per una enginyosa maniobra narrativa es trasllada a Madrid,
al viaducte del carrer de Bailén, per on hi passen dos personatges secundaris,
però importants dins la trama. Anem al gra: el capità de l'avió és l’Alex Acero
(Antonio De La Torre), que està embolicat amb Joserra (Javier Cámara). Cal
afegir al copilot Bruno Morón (Hugo Silva), i als hostes Ulloa (Raúl Arévalo) i
Fajas (Carlos Areces). Aquest últim és el més carismàtic, ja que demostra el
seu gran talent còmic, i aconsegueix esborrar del mapa a Arévalo, actor que
sempre m'ha semblat mediocre, i fins i tot a Javier Cámara, sempre eficaç.
Sobretot en el divertit i delirant nombre musical que fan per distreure els
passatgers, on hi canten en playback "I'm so excited" de The Pointed
Sisters. Almodóvar sap saltar sense xarxa, arriscar-se en un argument sense cap
ni peus i que té d’alguns gags assolits, i no prendre’s massa seriosament. Això
és el que Pedro ha afrontat amb coratge. Fins i tot amb la més aviat fluixeta i
tímida crítica social encarnada en el personatge del banquer corrupte (José
Luis Torrijo), que et fa recordar que qualsevol gag del "Polònia" de
TV3 és mil vegades més corrosiu i directe. I el mateix amb el personatge de
Cecilia Roth, barreja de Norma Duval i una estranya "madame" de
prostíbul.
LOS AMANTES PASAJEROS:
* * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada