Entrades populars

dilluns, 1 d’abril de 2013

LA MISTERIOSA DAMA DE NEGRO de Richard Quine








Viendo películas recientes como “Notting Hill”, la enésima comedia romántica americana a la mayor gloria de actores de moda, vemos cómo es el, digamos, tipismo londinense made in Hollywood. Me refiero a cuando la historia es claramente americana, aunque el decorado sea un país y una ciudad a miles de kilómetros de Nueva York o de los paisajes que John Ford inmortalizó en sus grandes películas. Y más cuando los personajes locales quedan como secundarios, a veces como secundarios pintorescos o exóticos. Hace medio siglo, el notable cineasta Richard Quine, autor de varias interesantes comedias, cruzó el charco para rodar en Londres una historia con toque de cine policiaco, no al estilo del cine negro con detective privado con pose y maneras de Humphrey Bogart, sino de los relatos de Agatha Christie, la más importante autora británica del género, con varios personajes conocidos mundialmente y tan inmortales como Sherlock Holmes. Un diplomático americano, William Gridley (Jack Lemmon), llega a Londres para trabajar en la Embajada. Allí conoce a una misteriosa americana viuda y enlutada, Carlyle “Carly” Hardwicke (Kim Novak, “Vértigo”), la cual le alquila una habitación en su casa del barrio de Mayfair, en la zona de Westminster. Y se une al grupo el Agregado de la Embajada Americana en Londres, (Fred Astaire, en una época en la que intentaba salir del encasillamiento de sus filmes musicales). La mujer es sospechosa de ciertos asuntos turbios, como los de la misteriosa muerte de su marido (se rumorea que su mujer lo envenenó), y Gridley se verá mezclado en ello sin quererlo. Ritmo adecuado, gracias a la colaboración en el guión de Blake Edwards (“La pantera rosa”), un maestro del género, y muchas escenas tienen su toque. Suspense que se mantiene hasta el final, quizá como Hitchcock, pero más ligero, y un acertado estilo en las secuencias humorísticas. Además, buena fotografía en blanco y negro. El pero del filme es la visión tópica y superficial de los londinenses, que todos parecen salidos de una de aquellas adaptaciones hollywoodienses de una novela de Agatha Christie, en especial los vecinos del barrio de la “dama de negro”.

LA MISTERIOSA DAMA DE NEGRO: * * *

“LA MISTERIOSA DAMA DE NEGRE” de Richard Quine

Veient pel.lícules recents com “Notting Hill”, l’enèsima comèdia romàntica americana a la major glòria d’actors de moda, veiem com és el, diguem-ne, tipisme londinenc made in Hollywood. Em refereixo a quan la història és clarament americana, encara que el decorat sigui un país i una ciutat a milers de quilòmetres de Nova York o dels paisatges que en John Ford va immortalitzar en les seves grans pel.lícules. I més encara quan els personatges locals queden com a secundaris, de vegades com a secundaris pintorescos o exòtics. Fa mig segle, el notable cineasta Richard Quine, autor de diverses interessants comèdies, va creuar l’Oceà Atlàntic per rodar a Londres una història amb toc de cinema policíac, no pas a l’estil del cinema negre amb detectiu privat amb posat i maneres de Humphrey Bogart, sinó de els relats d’Agatha Christie, la més important autora britànica del gènere, amb diversos personatges coneguts mundialment i tan immortals com Sherlock Holmes. Un diplomàtic americà, en William Gridley (Jack Lemmon), hi arriba cap a Londres per treballar a l’Ambaixada. Allà coneix una misteriosa americana vídua i endolada, la Carlyle “Carly” Hardwicke (Kim Novak, “Vertigen”), la qual li lloga una habitació a casa seva del barri de Mayfair, a la zona de Westminster. I s’uneix al grup el Agregat de l’Ambaixada Americana a Londres, (Fred Astaire, en una època en la qual intentava sortir de l’encotillament dels seus films musicals). La dona és sospitosa d’uns certs assumptes tèrbols, com els de la misteriosa mort del seu marit (es rumoreja que la seva dona el va enverinar), i en Gridley s’hi veurà barrejat en això sense voler-ho. Ritme adequat, gràcies a la col.laboració en el guió de Blake Edwards (“La pantera rosa”), un mestre del gènere, i moltes escenes tenen el seu toc. Suspens que es manté fins al final, potser com en Hitchcock, però més lleuger, i un encertat estil en les seqüències humorístiques. A més, una bona fotografia en blanc i negre. El defecte del film és la visió tòpica i superficial dels londinencs, que tots semblen sortits d’una d’aquelles adaptacions hollywoodenques d’una novel.la d’Agatha Christie, en especial els veïns del barri de la “dama de negre”.

LA MISTERIOSA DAMA DE NEGRE: * * *

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada