El éxito de la película “de
episodios” “Paris, je t’aime”, con breves episodios de cinco minutos con un
director diferente para cada segmento, ha inventado una especie de subgénero,
que ha continuado en “New York, I love you” y ahora con “Siete días en La
Habana”, también ambas con episodios de cineastas diferentes, cada uno de ellos
ambientado durante un día de la semana. Todas estas películas tienen capítulos
notables y otros no tanto. La mayoría de cineastas elegidos para retratar La
Habana son latinoamericanos, y las excepciones son el español Julio Medem, el
francés Laurent Cantet o el palestino Elia Suleiman. La diferencia con las
otras dos películas colectivas es que aquí algunos personajes salen en más de
un capítulo. Los capítulos menos logrados son los de Suleiman, que se
interpreta a sí mismo recorriendo las calles de La Habana y viendo la gente de
la calle, y ese recorrido, qué ironía, dura lo que dura un discurso de Fidel
Castro por televisión, que puede hablar siete horas sin inmutarse. Y el de la
chica lesbiana que sufre un largo y repetitivo exorcismo por parte de sus
padres. Los mejores, el que protagoniza el cineasta serbio Emir Kusturica,
interpretándose a sí mismo, y acudiendo al Festival de La Habana; el de Julio
Medem con Daniel Brühl como un empresario español que quiere contratar a una
sensual cubana que canta estupendamente; y el final del francés Laurent Cantet
(“La clase”), con la kafkiana pretensión de una anciana de que le construyan un
pedestal para una estatua de la Virgen María en su casa, y la ayuda de los
vecinos para ello. Otros actores conocidos que salen en la película son Jorge
Perugorría y Mirta Ibarra, en el capítulo dedicado al Sábado. Curioso documento
sociológico de la vida cubana, aunque al final te deje una sensación de poco
logrado. De películas “de episodios” recientes, me quedo con “Paris, je
t’aime”, aunque también tenía capítulos prescindibles.
SIETE DÍAS EN LA HABANA: * * *
“SIETE DÍAS EN LA HABANA” de
diversos directors
L’èxit de la pel.lícula
“d’episodis” “Paris, je t’aime”, amb breus episodis de cinc minuts amb un
director diferent per a cada segment, ha inventat una mena de subgènere, que ha
continuat en “New York, I love you” i ara amb “Set dies a l’Havana”, també
totes dues amb episodis de cineastes diferents, cadascú d’ells ambientat durant
un dia de la setmana. Totes aquestes pel.lícules tenen capítols notables i
d’altres no gaire. La majoria de cineastes triats per retratar l’Havana són
llatinoamericans, i les excepcions són el basc Julio Medem, el francès Laurent
Cantet i el palestí Elia Suleiman. La diferència amb les altres dues
pel.lícules col.lectives és que aquí alguns personatges hi surten en més d’un
capítol. Els capítols menys reeixits són els de Suleiman, que s’interpreta a si
mateix recorrent els carrers de l’Havana i veient la gent del carrer, i aquest
recorregut, quina ironia, dura el mateix que dura un discurs de Fidel Castro
per televisió, que pot parlar set hores sense immutar-se. I el de la noia
lesbiana que pateix un llarg i repetitiu exorcisme per part dels seus pares.
Els millors, el que té al cineasta serbi Emir Kusturica, interpretant-se a si
mateix, i acudint al Festival de Cinema de l’Havana; el de Julio Medem amb
Daniel Brühl com un empresari espanyol que vol contractar una sensual noia
cubana que canta estupendament; i el final del francès Laurent Cantet (“La
classe”), amb la kafkiana pretensió d’una dona gran que li facin un pedestal
per a una estàtua de la Mare de Déu a casa seva, i l’ajuda dels veïns per això.
Altres actors coneguts que surten a la pel.lícula són Jorge Perugorría i Mirta
Ibarra, dins el capítol dedicat al Dissabte. Curiós document sociològic de la
vida cubana, encara que al final et deixi una sensació de poc assolit. De
pel.lícules “d’episodis” recents, em quedo amb “Paris, je t’aime”, tot i que
també tenia de capítols prescindibles.
SIETE DÍAS EN LA HABANA: * * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada