Federico Fellini se fijó en
mitos reales o literarios para adaptarlos a su estilo personal e
intransferible, como dice el tópico. De maneras desiguales, francamente. Éste
es uno de los peores ejemplos, su peculiar adaptación de la obra cumbre del
escritor, poeta y político Petronio, que vivió en el I siglo de nuestra era, en
el apogeo del Imperio Romano, y fue consejero del Emperador Nerón. “Satiricón”
no ha llegado entera a nuestros días, varios fragmentos se perdieron. En 1969,
pocos años antes de una de sus obras maestras, “Amarcord”, como decimos, adaptó
el “Satiricón” con una presencia abrumadora de su gran imaginación visual,
tendiendo más a lo grotesco que nunca, esta vez fijándose en la gente de la
Roma imperial, no como la Roma que él mostró en su visión más bien onírica de
la capital italiana, desde aquel desfile de moda eclesiástica (sí, lo han leído
bien) hasta su visión de sus gentes típicas. Pero si en esta última, esa visión
estaba más lograda, en el “Satiricón”, la cosa fracasa debido a su recargado
barroquismo, agobiante en su fealdad, recreándose sin complejos en ella. Luego,
el mediocre reparto, la mayoría actores anglosajones mediocres y carentes de
carisma, poco conocidos, o italianos con nombre artístico anglosajón, que en
aquella época estaba muy de moda (fíjense en Bud Spencer y Terence Hill, en
realidad Carlo Pendersoli y Mario Girotti, que se cambiaron los nombres al
empezar a trabajar en “spaghetti-westerns”). Tampoco ayuda el ritmo narrativo
cansino, frío y distante, incluyendo las habituales salidas de tono narrativas
de Fellini, con aquellas peculiares escenas que no parecían nada coherentes,
que en otras grandes películas suyas funcionaban a la perfección, pero aquí
resultan insoportables, pedantes y rozando la tomadura de pelo. La banda sonora
de Nino Rota es como siempre eran las de él, maravillosa, incluso esta vez, con
un sonido atonal, extraño, en donde incluía algunas melodías que ya había
utilizado en “Roma”. A él se le dio siempre mejor su recreación de ambientes
populares italianos, como los peculiares habitantes del pueblo de “Amarcord” o
los del balneario de “8 ½”, extraordinarias, que las de personajes más “sofisticados”,
y lo mismo le pasó unos años después con su visión de Giacomo Casanova,
convertido en una especie de máscara del Carnaval veneciano, o en una de sus
últimas películas, “Y la nave va”, muestrario de gente de la ópera que va en un
barco a lanzar al mar las cenizas de una cantante.
EL SATIRICON DE FELLINI: * *
“EL SATIRICÓ DE FELLINI” de
Federico Fellini
Federico Fellini es va fixar
en mites reals o literaris per adaptar-los al seu estil personal i
intransferible, com diu el tòpic. De maneres desiguals, francament. Aquest és
un dels pitjors exemples, la seva peculiar adaptació de l’obra cimera de
l’escriptor, poeta i polític Petroni, que va viure al I segle de la nostra era,
en l’apogeu de l’Imperi Romà, i va ser conseller de l’Emperador Neró. “Satiricó”
no ha arribat sencer als nostres dies, diversos fragments es van perdre. El
1969, pocs anys abans d’una de les seves obres mestres, “Amarcord”, com diem,
en Fellini va adaptar el “Satiricó” amb una presència aclaparadora de la seva
gran imaginació visual, tendint més al costat grotesc que mai, aquesta vegada
fixant-se en la gent de la Roma imperial, no pas com la Roma que ell va mostrar
en la seva visió més aviat onírica de la capital italiana, des d’aquell
desfilada de moda eclesiàstica (sí, ho han llegit bé) fins a la seva visió de
la seva gent típica. Però si en aquesta última, aquesta visió estava més
assolida, al “Satiricó”, la cosa fracassa a causa del seu recarregat
barroquisme, aclaparador en la seva lletjor, recreant-s’hi sense complexos. Després,
el mediocre repartiment, la majoria d’actors anglosaxons mediocres i mancats de
carisma, poc coneguts, o italians amb nom artístic anglosaxó, que en aquella
època era molt de moda (fixin-se en Bud Spencer i Terence Hill, en realitat
Carlo Pendersoli i Mario Girotti, que es van canviar els noms en començar a fer
de “spaghetti-westerns”). Tampoc ajuda el ritme narratiu pesat, fred i distant,
incloent les habituals sortides de to narratives de Fellini, amb aquelles
peculiars escenes que no semblaven gens coherents, que en altres grans
pel.lícules seves funcionaven a la perfecció, però aquí resulten insuportables,
pedants i fregant la presa de pèl. La banda sonora de Nino Rota és com sempre
eren les d’ell, meravellosa, fins i tot aquest cop, amb un so atonal, estrany,
on incloïa algunes melodies que ja havia utilitzat en “Roma”. A ell se li va
donar sempre millor la seva recreació d’ambients populars italians, com els
peculiars habitants del poble d’”Amarcord” o els del balneari de “8 ½”,
extraordinàries, que no pas les de personatges més “sofisticats”, i el mateix
li va passar uns anys després amb la seva visió de Giacomo Casanova, esdevingut
una mena de màscara del Carnestoltes venecià, o en una de les seves últimes
pel.lícules, “I la nau se’n va”, mostrari de gent de l’òpera que va dins un
vaixell a llançar al mar les cendres d’una cantant.
EL SATIRICÓ DE FELLINI: * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada