Entrades populars

dijous, 21 de març del 2013

“El capital” de Constantin Costa-Gavras




Ya no tiene la fuerza de sus anteriores películas, como pasa con Ken Loach, pero sigue teniendo las ideas claras y sabe poner el dedo en la llaga, aunque hoy en día, si no eres como Michael Moore, la gente no se toma en serio tu denuncia. El griego y francés de adopción Constantin Costa-Gavras es un especialista en “cine de denuncia”, y sus mejores películas son “Z”, basada libremente en su país natal, Grecia, poco antes de la llegada de la triste Dictadura de los Coroneles que le obligó a exiliarse en Francia, ganadora del Óscar a la Mejor Película Extranjera en 1969 (y que el franquismo prohibió, por lo que no pudimos verla aquí hasta 1977), y “Desaparecido”, su primera película americana, en donde denunciaba la dictadura implantada en Chile a través de la trágica historia real de un americano asesinado por los sicarios del nuevo Régimen. Hace unos años, Costa-Gavras volvió al cine francés con la ocurrente “Arcadia”, muestra de cómo el capitalismo lleva a querer hacer desaparecer a los competidores incluso cuando nos presentamos a un puesto de trabajo. Pues ahora, el director entra en el capitalismo puro y duro una vez más, con un título que parece tomado de la obra cumbre del pensador y filósofo alemán del siglo XIX Karl Marx, que se tuvo que exiliar a Inglaterra y en donde acabó de fijar sus ideas para lo que él consideraba que sería una sociedad más justa, resumida en frases como “Proletarios de todo el mundo, uníos”, y que acabó en Regímenes políticos que no acabaron de funcionar. En “El capital”, Costa-Gavras da el papel protagonista al cómico Gad El Maleh (“El juego de los idiotas”), un papel con tono más dramático que cómico, como Marc Tourneil, un directivo de un Banco francés, que cuando el Presidente del mismo cae gravemente enfermo, él acaba subiendo peldaños y siendo el nuevo amo. Tendrá que batallar con una multinacional americana, empeñada en comprar el propio Banco o incluso un Banco japonés en quiebra. Asimismo, él se enamorará de una conocida modelo, Nassim (Liya Kebede). En su matrimonio y su familia, él muestra un cierto distanciamiento. Costa-Gavras muestra las grandes fiestas de estos capitalistas, sus vanidades y demás, dejando que el espectador decida, sobre todo mostrándonos todo a través de los ojos del protagonista, cuya actitud cínica nos recuerda a aquellos personajes del cine negro americano, aparentemente poco recomendables, que sabían ver la sociedad con más objetividad. De su vida familiar se muestra poco, pero viendo su relación con su hijo, enganchado a los videojuegos, y sus sobrinos jugando como posesos con la consola en una reunión familiar, ya nos muestra mucho más que si necesitara una descripción minuciosa. El final será inesperado, nada que ver con lo que veríamos en una película con Gary Cooper, por ejemplo, pero pondrá la rúbrica a la lúcida crítica del director contra el sistema. Además, al ser una producción francesa, puede atacar lo que ataca con más libertad, algo que le hubieran negado los grandes estudios de Hollywood, siempre temerosos de boicots por parte de los grupos de presión americanos.

EL CAPITAL: * * * *

“EL CAPITAL” de Constantin Costa-Gavras

Ja no té la força de les seves anteriors pel.lícules, com passa amb en Ken Loach, però continua amb les idees clares i sap posar el dit a la nafra, encara que avui dia, si no ets com en Michael Moore, la gent no es pren seriosament la teva denúncia. El grec i francès d’adopció Constantin Costa-Gavras és un especialista en “cinema de denúncia”, i les seves millors pel.lícules són “Z”, basada lliurement en el seu país natal, Grècia, poc abans de l’arribada de la trista Dictadura dels Coronels que el va obligar a exiliar-se a França, guanyadora de l’Oscar a la Millor Pel.lícula Estrangera en 1969 (i que el franquisme va prohibir, de manera que no la vam poder veure-hi fins el 1977), i “Desaparegut”, la seva primera pel.lícula americana, on denunciava la dictadura implantada a Xile a través de la tràgica història real d’un americà assassinat pels sicaris del nou Règim. Fa uns anys, en Costa-Gavras va tornar al cinema francès amb la ocurrent “Arcàdia”, mostra de com el capitalisme ens duu a voler fer desaparèixer els competidors, fins i tot quan ens presentem a un lloc de treball. Doncs ara, el director entra al capitalisme pur i dur una vegada més, amb un títol que sembla pres de l’obra cimera del pensador i filòsof alemany del segle XIX Karl Marx, que es va haver d’exiliar a Anglaterra i on va acabar de fixar les seves idees per allò que ell considerava que seria una societat més justa, resumida en frases com “Proletaris de tot arreu, uniu-vos”, i que va acabar en Règims polítics que no van acabar de funcionar gens. A “El capital”, en Costa-Gavras dóna el paper protagonista al còmic Gad El Maleh (“El joc dels idiotes”), un paper amb to més dramàtic que còmic, com en Marc Tourneil, un directiu d’un Banc francès, que quan el president d’aquest cau greument malalt, ell acaba pujant esglaons i sent el nou amo. Haurà de barallar-se amb una multinacional americana, obstinada a comprar el mateix Banc o fins i tot un Banc japonès en fallida. Així mateix, ell s’enamorarà d’una coneguda model, la Nassim (Liya Kebede). Dins el seu matrimoni i la seva família, ell mostra un cert distanciament. En Costa-Gavras mostra les grans festes d’aquests capitalistes, les seves vanitats i d’altres, tot deixant que l’espectador decideixi, sobretot mostrant-nos-ho tot a través dels ulls del protagonista, l’actitud cínica del qual ens recorda a aquells personatges del cinema negre americà, aparentment poc recomanables, que sabien veure la societat amb més objectivitat. De la seva vida familiar, s’hi mostra ben poc, però veient la seva relació amb el seu fill, enganxat als videojocs, i els seus nebots jugant com possessos amb la consola dins una reunió familiar, ja ens hi mostra molt més que si calgués una descripció minuciosa. El final serà inesperat, res a veure amb el que veuríem a una pel.lícula amb Gary Cooper, per exemple, però posarà la rúbrica a la lúcida crítica del director contra el sistema. A més, en ser una producció francesa, pot atacar allò que ataca amb més llibertat, cosa que li haurien negat els grans estudis de Hollywood, sempre amb la por de sofrir boicots per part dels grups de pressió americans.

EL CAPITAL: * * * *

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada