Entrades populars

divendres, 27 de desembre del 2013

MIS DÍAS FELICES de Marion Vernoux ELS MEUS DIES FELIÇOS de Marion Vernoux






La actriz Fanny Ardant saltó a la fama cuando François Truffaut la eligió para el papel protagonista femenino de su penúltima película, “La mujer de al lado”, y con la que el gran cineasta tuvo a su tercera y última hija, Joséphine, poco antes de su repentina muerte en 1984 por un cáncer. A sus 63 años, Ardant aun está de muy buen ver, pero como suele ser habitual en las actrices francesas maduritas, sus personajes no se basan sólo en el físico, sino en algo más, al contrario que el cine americano, que margina en cierto modo a las actrices de cierta edad. La Ardant encarna aquí a una dentista jubilada, residente en una ciudad costera del Sudoeste francés, a la que un día sus hijas hacen socia de un club para la Tercera Edad, muy a su pesar. Acaba apuntándose a algunos talleres de allí, en especial Informática, y acaba enamorándose del guapo profesor de la materia (Laurent Lafitte, “Pequeñas mentiras sin importancia”). Como esta es una película francesa, como podemos imaginarán, se enamorarán con todas sus consecuencias, pese a que ella sea una mujer casada y pronto corra la noticia por la ciudad, con el consiguiente mosqueo de su marido (Patrick Chesnais, “No estoy hecho para ser amado”). Se ve con agrado, muestra lo gran actriz que es Fanny Ardant y lo atractiva que sigue a su edad, eclipsando ella sola a todo el reparto, pero el problema es que todo acaba siendo muy previsible, incluido el final, al contrario de otras películas francesas que cuando tratan el adulterio, lo hacen sin moralismos falsos ni toques carcas. Aunque ésta consigue no parecer conservadora, ni mucho menos, pero la sensación final no es demasiado buena.

MIS DÍAS FELICES: * * *

"ELS MEUS DIES FELIÇOS" de Marion Vernoux

L'actriu Fanny Ardant va saltar a la fama quan François Truffaut la va triar per al paper protagonista femení de la seva penúltima pel lícula, "La dona del costat" , i amb la qual el gran cineasta va tenir la seva tercera i última filla, Joséphine, poc abans de la seva sobtada mort el 1984 per un càncer. Als seus 63 anys, Ardant encara està de molt bon veure, però com sol ser habitual en les actrius franceses maduretes, els seus personatges no es basen només en el físic, sinó en alguna cosa més, al contrari que el cinema americà, que margina en certa manera a les actrius amb una certa edat. L’Ardant encarna aquí a una dentista jubilada, resident a una ciutat costanera del Sud-oest francès, a la qual un dia les seves filles la fan sòcia d'un club per a la Tercera Edat, molt al seu pesar. Acaba apuntant-se a alguns tallers d'allà, especialment Informàtica, i acaba enamorant-se del guapo professor de la matèria (Laurent Lafitte, "Petites mentides sense importància"). Com que aquesta és una pel lícula francesa, com podeu imaginar-se, s'enamoraran amb totes les conseqüències, tot i que ella sigui una dona casada i aviat corre la notícia per la ciutat, amb el consegüent empipament del seu marit (Patrick Chesnais, “No estic pas fet perquè algú m’estimi”). Es veu agradablement, mostra com és de gran actriu Fanny Ardant i l’atractiva que continua sent amb la seva edat, eclipsant tota sola a tot el repartiment, però el problema és que tot acaba sent molt previsible, fins i tot el final, al contrari d'altres pel lícules franceses que quan tracten l'adulteri, ho fan sense moralismes falsos ni tocs carrinclons. Encara que aquesta aconsegueix no semblar conservadora, ni de bon tros, però la sensació final no és gaire bona .

ELS MEUS DIES FELIÇOS : * * *







VIVIR ES FÁCIL CON LOS OJOS CERRADOS de David Trueba






David Trueba siempre ha estado a la sombra de su hermano Fernando, al menos en carisma y éxito internacional de sus filmes. Desde que debutó como director con “La buena vida”, ha desgranado algunas películas interesantes. La penúltima, “Madrid 1987”, fue demasiado arriesgada y no pasó de ser vista por un grupo reducido de cinéfilos. La última es más cercana al gran público, y nos muestra algo poco conocido: en 1965, John Lennon, el líder de los legendarios The Beatles, estaba en Almería como actor en una película, y un maestro de escuela, Antonio (Javier Cámara), que enseña inglés a sus alumnos con las letras de las canciones de los Beatles, quiere aprovechar la ocasión para ir allí y hablar con él. Durante el viaje, se encuentra con varios personajes, como una adolescente embarazada, Belén (Natalia De Molina) y otro que huye de su autoritario padre, Juanjo (Francesc Colomer, “Pa negre”). Otros personajes secundarios serán “El Catalán” (Ramon Fontseré, “Tres días con la familia”), que tiene un bar en la costa almeriense, y el padre de Juanjo, un insólito Jorge Sanz, que da a su personaje un aire antipático muy adecuado. Todo el aire cotidiano de la época está muy conseguido y creíble, incluida la escena del rodaje de la película inglesa en donde Lennon trabajaba como actor. Javier Cámara le da una humanidad y credibilidad a su personaje absoluta. Natalia De Molina también destaca mucho, por su desparpajo y naturalidad. David Trueba cuenta que el personaje principal está inspirado en uno real, y le sirve para retratar la época de una manera diferente, aunque no se priva, claro, de mostrar la cara mezquina del franquismo con el personaje de Jorge Sanz, incapaz de ser simpático ni cuando está con su familia. Ariadna Gil tiene un pequeño papel, como la sumisa esposa del franquista, y hay un cameo de Valentí Guardiola, el padre del legendario ex jugador y ex entrenador del Barça, además de Violeta Rodríguez, hija del director y de Ariadna Gil, que ya es adolescente.

VIVIR ES FÁCIL CON LOS OJOS CERRADOS: * * *

"VIVIR ES FÁCIL CON LOS OJOS CERRADOS" de David Trueba

David Trueba sempre ha estat a l'ombra del seu germà Fernando, almenys en carisma i èxit internacional dels seus films. Des que va debutar com a director amb “La buena vida”, ha desgranat algunes pel lícules interessants. La penúltima, “Madrid 1987”, va ser massa arriscada i no va passar de ser vista per un grup reduït de cinèfils. L'última és més propera al gran públic, i ens mostra un aspecte poc conegut: el 1965, John Lennon, el líder dels llegendaris The Beatles, hi era a Almeria com actor en una pel lícula, i un mestre d'escola, Antonio (Javier Càmera), que ensenya anglès als seus alumnes amb les lletres de les cançons dels Beatles, en vol aprofitar l'ocasió per anar-hi i xerrar amb ell. Durant el viatge, es troba amb diversos personatges, com una adolescent embarassada, la Belén (Natalia De Molina) i un altre noi que fuig del seu autoritari pare, en Juanjo (Francesc Colomer, "Pa negre"). D’altres personatges secundaris seran "El Català" (Ramon Fontserè, "Tres dies amb la família"), que té un bar a la costa d'Almeria, i el pare de Juanjo, un ben insòlit Jorge Sanz, que dóna al seu personatge un aire antipàtic molt adient. Tot l'aire quotidià de l'època està molt aconseguit i creïble, fins i tot l'escena del rodatge de la pel lícula anglesa on Lennon treballava com actor. Javier Cámara li dóna una humanitat i credibilitat al seu personatge absoluta. Natalia De Molina també destaca de valent per la seva naturalitat i simpatia. David Trueba diu que el personatge principal està inspirat en un de real, i li serveix per retratar l'època d'una manera diferent, encara que no es priva, és clar, de mostrar la cara mesquina del franquisme amb el personatge de Jorge Sanz, incapaç de ser simpàtic ni tant sols quan hi és amb la seva família. Ariadna Gil té un petit paper, com la submisa dona del franquista, i hi ha un cameo de Valentí Guardiola, el pare del llegendari exjugador i exentrenador del Barça, a més de la Violeta Rodríguez, filla del director i d’Ariadna Gil, la qual ja és una adolescent.

VIVIR ES FÁCIL CON LOS OJOS CERRADOS: * * *



http://www.youtube.com/watch?v=86Ew5uSMAt8


dissabte, 14 de desembre del 2013

UNA FAMILIA DE TOKIO de Yôji Yamada UNA FAMÍLIA DE TÒQUIO de Yôji Yamada








En la década de 1950, el cine japonés rodó varias obras maestras, que influyeron en cineastas de todo el mundo, empezando por la gran película “Rashomon” de Akira Kurosawa, que sacó al cine japonés del quasi anonimato a nivel mundial (ganó además el Óscar), y a partir de ahí se conocieron varios cineastas notables. Yasuhiro Ozu, uno de los más importantes de la época, con un cine de estilo personal, en 1953 estrenó “Cuentos de Tokio”, una crónica de la visita de unos ancianos del Japón rural a la gran ciudad para ver a sus hijos, y ver cómo ya no hay tanta conexión entre unos y otros. Pues Yôji Yamada, veterano cineasta del cine japonés actual (“El ocaso del samurai”), ha hecho un “remake” de “Cuentos de Tokio”, pero actualizando la historia al Japón actual, con sus grandes edificios y citando ligeramente la tragedia de la central nuclear de Fukushima. El matrimonio de ancianos Hirayama (Isao Hashizume y Kazuki Yoshiyuki) acude a Tokio a visitar a sus tres hijos, dos casados y uno soltero, y se encuentran con las vidas de todos ellos volcadas en sus respectivos trabajos, obsesiones y egoísmos. Uno es médico, una lleva un salón de belleza y el otro hijo es tramoyista de teatro. Ello choca con su manera de ver la vida, más tradicional y rural. Pasan días en cada casa de los hijos, aunque ellos les envían a un hotel de lujo en donde no acaban de encajar. Mención aparte es los cambios en algunos de los personajes con respecto a la primera versión, ello demuestra la evolución en Japón sobre el papel de la mujer, por ejemplo. Uno de los personajes más recordados de la primera versión, Noriko, era en aquella la nuera del abuelo protagonista. Aquí es la novia de uno de los hijos, que parece que le da vergüenza al hijo presentársela a sus padres, como si fuera una prostituta o algo parecido, aun siendo ella buena persona, cariñosa e ingenua. No, es que la cortesía japonesa es muy peculiar, diferente a la de Occidente; en eso no han evolucionado mucho. Veremos que en toda la película no hay abrazos ni afectos desmedidos como en Occidente, no es costumbre japonesa. Y, no obstante, en la primera versión, Noriko era nuera del protagonista y viuda del hijo, y el protagonista le decía, agradecido: “El afecto de verdad nos ha llegado de alguien fuera de nuestra familia. Gracias, muchas gracias”.

UNA FAMILIA DE TOKIO: * * * *

"UNA FAMÍLIA DE TÒQUIO" de Yoji Yamada

En la dècada de 1950, el cinema japonès va rodar diverses obres mestres, que van influir en cineastes de tot arreu, començant per la gran pel lícula "Rashomon" d'Akira Kurosawa, que va treure al cinema japonès del quasi anonimat a nivell mundial (va guanyar, a més, el Óscar) , i a partir d'aquí es van conèixer diversos cineastes notables. Yasuhiro Ozu, un dels més importants de l'època, amb un cinema d'estil personal, el 1953 va estrenar "Contes de Tòquio", una crònica de la visita d'uns ancians del Japó rural a la gran ciutat per veure-hi els seus fills, i veure com ja no hi ha tanta connexió entre uns i altres. Doncs Yôji Yamada, veterà cineasta del cinema japonès actual (“L’ocàs del samurai”), ha fet un "remake" de "Contes de Tòquio", però tot actualitzant la història al Japó actual, amb els seus grans edificis i citant lleugerament la tragèdia de la central nuclear de Fukushima. El matrimoni d'ancians Hirayama (Isao Hashizume i Kazuki Yoshiyuki) se’n va cap a Tòquio a visitar els seus tres fills, dos casats i un solter, i es troben amb les vides de tots ells bolcades en les seves respectives feines, obsessions i egoismes. Un és metge, una porta un saló de bellesa i l'altre fill és tramoista de teatre. Això xoca amb el seu tarannà, més tradicional i rural. Passen dies en cada casa dels fills, tot i que ells els envien cap a un hotel de luxe on no acaben d'encaixar-hi. Menció a part és els canvis en alguns dels personatges respecte a la primera versió, això demostra l'evolució al Japó sobre el paper de la dona, per exemple. Un dels personatges més recordats de la primera versió, la Noriko, era en aquella la nora de l'avi protagonista. Aquí és la núvia d'un dels fills, que sembla que li fa vergonya al fill presentar-se-la als seus pares, com si fos una prostituta o alguna cosa semblant, tot i ser ella bona persona, afectuosa i ingènua. No, és que la cortesia japonesa és ben peculiar, diferent de la d'Occident, en això no han evolucionat gaire. Veurem que en tota la pel lícula no hi ha abraçades ni afectes desmesurats com a Occident, no és pas un costum japonès. I, no obstant això, dins la primera versió, la Noriko, que ja vam dir que era la nora del protagonista i vídua del fill, i el protagonista li deia, agraït: "L'afecte de debò ens ha arribat d'algú fora de la nostra família. Gràcies, moltes gràcies".

UNA FAMÍLIA DE TÒQUIO : * * * *









“BLUE JASMINE” de Woody Allen






No podemos vivir sin la película anual de Woody Allen, y después de su habitual tour europeo desde hace una década, con parada intermedia en Nueva York (“Si la cosa funciona”), ahora vuelve a su país, aunque deja su querida Nueva York en segundo plano, dándole protagonismo a San Francisco. Gracias al director de fotografía español Javier Aguirresarobe (“Mar adentro”, “Vicky Cristina Barcelona”...), la bonita ciudad californiana tiene un aspecto y un colorido muy atractivo, eso sí, Allen acierta al huir de la tarjeta postal, algo que no pudo evitar pedir a Aguirresarobe en sus imágenes de Barcelona. “Blue Jasmine” cuenta con una gran protagonista, la australiana Cate Blanchett, en el papel de Jasmine French, una mujer madura de la alta sociedad neoyorkina que ahora está sin un centavo y tiene que acudir a la casa de su hermana Ginger (Sally Hawkins, “El sueño de Cassandra”) en San Francisco. Jasmine choca con la vida austera de su hermana, aun acostumbrada a lujos desmedidos. Incluso le fastidia ver que sea una simple y mediocre cajera de supermercado, sin pensar en tener trabajos más “prestigiosos”. La acción en presente se alterna con numerosos “flash-backs”, habituales en el cine de Allen, pero esta vez más numerosos. Los “flash-backs” se ambientan en el Nueva York de clase alta y fiestas en donde se derrocha dinero sin parar. Las escenas de San Francisco son más “austeras”. Veremos cómo Jasmine es la esposa de un financiero corrupto, Hal (Alec Baldwin), y un día una amiga descubrirá por casualidad que él la engaña con cientos de mujeres, además de tener negocios fraudulentos. Ya en San Francisco, intentará rehacer su vida, ya resignada a ser “proletaria”, como recepcionista de una clínica dental. Muchos más personajes se unen a la historia, impecablemente narrada y ambientada, en uno de los mejores guiones de Woody Allen recientes, que ha arrasado en países como Francia, donde los críticos, habitualmente devotos del cineasta, le han puesto en un altar. Muchos han visto semejanzas de Jasmine French con la Blanche Dubois de “Un tranvía llamado Deseo” de Tennesse Williams, y sí, algunas semejanzas tiene, pero Cate Blanchett le da otro tono al personaje, aunque reconoce que ya conoce a Blanche Dubois de haberla representado en teatro. Mención aparte para otros actores en un reparto amplio, como el arisco novio de Ginger, Chili (Bobby Cannavale), que llega a montar una escena de celos comparable a la de Stanley Kowalsky en la gran obra de Williams. Una película de Allen que es una buena sátira social, donde podríamos decir que algunos famosetes que se hicieron ricos de repente se reconocerían en los personajes de Jasmine y su marido.

BLUE JASMINE: * * * *

“BLUE JASMINE” de Woody Allen

No podem viure sense la pel lícula anual de Woody Allen, i després del seu habitual tour europeu des de fa una dècada, amb parada intermèdia a Nova York ("Si funciona..."), ara torna cap al seu país, tot i que deixa la seva estimada Nova York en segon pla, donant-li protagonisme a San Francisco. Gràcies al director de fotografia espanyol Javier Aguirresarobe ("Mar adentro", "Vicky Cristina Barcelona"...), la bonica ciutat californiana té un aspecte i un colorit molt atractiu, això sí, Allen encerta en fugir de la targeta postal, una cosa que no va poder evitar demanar a Aguirresarobe en les seves imatges de Barcelona. "Blue Jasmine" compta amb una gran protagonista, l'australiana Cate Blanchett, en el paper de Jasmine French, una dona madura de l'alta societat novaiorquesa que ara està sense un cèntim i ha d'acudir cap a la casa de la seva germana, la Ginger (Sally Hawkins, " El somni de Cassandra") a San Francisco. La Jasmine xoca amb la vida austera de la seva germana, perquè ella hi està acostumada a luxes desmesurats. Fins i tot li fastigueja veure que sigui una simple i mediocre caixera de supermercat, sense pensar en tenir feines més "prestigioses". L'acció en present s'alterna amb nombrosos "flaix-backs", habituals al cinema d'Allen, però aquest cop més nombrosos. Els "flaix-backs" s'ambienten al Nova York de classe alta i festes on es malbarata diners sense parar. Les escenes de San Francisco són més "austeres". Veurem com Jasmine és la dona d'un financer corrupte, en Hal (Alec Baldwin), i un dia, una amiga descobrirà per casualitat que ell l'enganya amb centenars de dones, a més de tenir-ne de negocis fraudulents. Ja a San Francisco, intentarà refer la seva vida, ja resignada a ser "proletària", com a recepcionista d'una clínica dental. Molts més personatges s'uneixen a la història, impecablement narrada i ambientada, en un dels millors guions de Woody Allen recents, que ha arrasat en països com a França, on els crítics, habitualment devots del cineasta , l'han pujat dins un altar. Molts han vist semblances de Jasmine French amb la Blanche Dubois d'"Un tramvia anomenat Desig" de Tennesse Williams, i sí, d’algunes semblances té, però Cate Blanchett li dóna un altre to al personatge, encara que reconeix que ja coneix la Blanche Dubois d'haver-la representat al teatre. Menció a part per altres actors en un repartiment ampli, com el esquerp nuvi de la Ginger, en Chili (Bobby Cannavale), que arriba a fer una escena de gelosia comparable a la de Stanley Kowalsky a la gran obra de Williams. Una pel lícula d'Allen que és una bona sàtira social, on podríem dir que alguns famosets que es van fer rics de cop i volta es reconeixerien en els personatges de Jasmine i el seu marit.

BLUE JASMINE : * * * *

















dimarts, 10 de desembre del 2013

(NO TAN) FELIZ NAVIDAD (NO GAIRE) BON NADAL

(NO TAN) FELIZ NAVIDAD



Cada año por estas fechas, con la Navidad a punto para difundir su loable mensaje de paz, amor y armonía universal, está muy bien, y el cine se ha encargado de mostrarlo hasta la saciedad, Hollywood casi todo ello. Pero...



Ya nos sabemos de memoria el emotivo final de “Qué bello es vivir”, no negaremos el talento de Frank Capra para hacer emotiva y humana una historia más cursi que un rábano con lazo y, como acertadamente la definió el escritor y crítico de cine Julio Castedo, como “Una metáfora de catequista para niños”.
Pero aquí, como esas escenas navideñas ya las conocemos y ya nos rayan un poco, vamos aquí a mirar otras maneras de mirar la Navidad, incluso las que no tienen nada que recuerde a la felicidad plena, que también las hay. Y el cine no americano se ha encargado de mostrárnosla de vez en cuando.
Pues quince años después de “Qué bello es vivir”, Luis García Berlanga hizo una obra maestra donde satirizaba la Navidad, sus mezquindades, sus hipocresías y su loable pero fracasado intento de hacer la vida mejor a los más necesitados. En “Plácido” mostraba un frenético día de un honrado trabajador que intentaba conseguir dinero para pagar la letra de su motocarro, en peligro de embargo si no la pagaba a tiempo, mientras se lanzaba la campaña “Siente un pobre a su mesa”. 



Berlanga, con la colaboración de Rafael Azcona en el guión, urdió una obra maestra que no deja títere con cabeza, como dice el tópico, pero aquí no se salva nadie: la familia, las buenas intenciones, lo que pille por enmedio. Desde los magníficos títulos de crédito iniciales, con fotomontajes de un pobre que es recogido de la calle, le llevan a una casa, come y bebe lo que quiere, hasta que vuelven a echarle a la calle y hala, nuevamente a pedir limosna.
Reparto coral el de la película, como era habitual en Berlanga, desde Casto Sendra “Cassen” hasta José Luis López Vázquez, con un ritmo frenético y donde no falta ni sobra nada, la sátira es perfecta e implacable.
Sólo decir que “Plácido” fue nominada al Óscar a la Mejor Película Extranjera (se lo llevó finalmente Ingmar Bergman por “El manantial de la doncella”), y que Berlanga, sarcástico, dijo “Si mi película la viera Frank Capra, le daría un infarto”. Lógico, a él nunca le gustó Capra ni su sobreexplotada “Qué bello es vivir”, de la que “Plácido” es su lúcido reverso.



Otra película que no muestra una Navidad idílica es la francesa “La bûche, cena de Navidad”, cuyo título se refiere a un tronco hecho de chocolate muy típico en la Nochebuena del país vecino, y que también desmonta los tópicos navideños, aunque con un estilo aparentemente más suave y moderado que el de “Plácido”:
Después de los títulos de crédito con la canción “Jingle bells”, en su primera escena aparece algo tan poco navideño como... un entierro. Y para que tenga la cosa más humor negro, cuando el ataud del difunto ya está en el hoyo (literalmente), suena un teléfono móvil. Todos creen que es el suyo, pero no: está con el muerto. Y a ver quién es el guapo que baja al fondo del hoyo, abre el ataúd, coge el móvil del muerto y contesta a la llamada, que era de la ex mujer del difunto.
Todo esto ocurre tres días antes de Navidad, y tenemos a tres hermanas, Emmanuelle Béart, Sabine Azéma y Charlotte Gainsbourg, que no tienen motivos para una Navidad feliz. Especialmente la segunda, que está embarazada de su pareja, y que para más inri, es un hombre casado, que lleva 12 años con una doble vida, y cuya esposa está a punto de dar a luz a su quinto hijo. Tiene que elegir entre una de las dos, es decir, quedarse con una y la otra, embarazada o no, que se busque la vida como pueda. Y poco antes de la Misa del Gallo, tomará la decisión final:
Y la que parece más lúcida de las hermanas, Emmanuelle Béart, no es feliz ni su matrimonio tan perfecto. Su marido la engaña con otra y al final estalla, ya que todos la tienen como quién te resolverá todos tus problemas:
La otra hermana, Charlotte Gainsbourg, es al final la más fuerte de las tres. Es independiente, no piensa demasiado en relaciones estables y está dedicada a su trabajo.
Para acabar con esta gran película, también se fija en otros personajes importantes en la trama y que hoy en día todos tenemos en nuestra familia más de uno: los padres divorciados con hijos, que cuando llega la Navidad resulta complicado saber en qué casa pasará cada uno las fiestas, si podrán tener a los hijos en la mesa o estarán en la mesa de otro.



Hay otras películas con la Navidad en el título, pero con un trasfondo nada idílico: primero está “Feliz Navidad, Mr. Lawrence” de Nagisa Oshima, donde tenían un duelo interpretativo dos músicos que son actores de vez en cuando: David Bowie y Ryuchi Sakamoto, enmedio de la II Guerra Mundial, en Java, Navidad de 1942, con el implacable enfrentamiento entre dos culturas, la occidental británica y la japonesa, ésta última todavía con sus códigos de honor de los samurais, que por cualquier tontería, hala, se arregla todo con el “hara-kiri”.
Sakamoto era además el autor de la banda sonora, y su personaje tenía con el de Bowie una relación de amor-odio, incluso llegando a la homosexualidad.



Y ya que hablamos de guerras, pues pasemos a la I Guerra Mundial, que enmedio de las trincheras de Francia, un hecho real poco conocido: en el día de Navidad de 1914, soldados alemanes decidieron una tregua por su cuenta con los franceses y escoceses, enmedio de las trincheras y la nieve de aquella guerra.
Después continuó la guerra, y los soldados y oficiales que secundaron esta tregua fueron deportados a otros frentes de batalla, o degradados, o incluso fusilados. Pero muestra un claro mensaje de paz, amor y fraternidad frente a la locura humana. Emotiva es la escena en donde escoceses, alemanes y franceses cantan a coro “Adeste fidelis”. Hay que agradecer al director de “Feliz Navidad” que en todo momento respeta la dignidad de los contendientes, fueran cual fueran sus ideas.
Y como no queremos sacar sólo lo triste, en nuestro propósito de que pasemos todos una feliz Navidad lo mejor posible, o si no, siempre viene bien un capítulo navideño de Los Simpson, que siempre saben sacarle su lado divertido o sarcástico a esta época del año. Con ellos, nunca nos parecerá cursi la Navidad, sino simplemente que la sintamos como es. Así que... Feliz Navidad.


 

(NO GAIRE) BON NADAL

 

Cada any per aquestes dates, amb el Nadal a punt per difondre el seu lloable missatge de pau, amor i harmonia universal, està molt bé, i el cinema s'ha encarregat de mostrar fins a la sacietat, Hollywood gairebé tot això. Però...


Ja ens sabem de memòria l'emotiu final de "Què bonic és viure", no negarem el talent de Frank Capra per fer emotiva i humana una història més cursi que un rave amb llaç i, com encertadament la va definir l'escriptor i crític de cinema Julio Castedo, com "Una metàfora de catequista per a nens".
Però aquí, com aquestes escenes nadalenques ja les coneixem i ja ens ratllen una mica, anem aquí a mirar d’altres maneres de mirar el Nadal, fins i tot les que no tenen res que recordi a la felicitat plena, que també n'hi ha. I el cinema no americà s'ha encarregat de mostrar-nos-la de tant en tant.
Doncs quinze anys després de "Què bonic és viure", Luis García Berlanga va fer una obra mestra on satiritzava el Nadal, les seves mesquineses, les seves hipocresies i el seu lloable però fracassat intent de fer la vida millor als més necessitats. A "Plácido" mostrava un frenètic dia d'un honrat treballador que intentava aconseguir diners per pagar la lletra del seu motocarro, en perill d'embargament si no la pagava a temps, mentre es llançava la campanya "Asseu-hi un pobre a la vostra taula".


Berlanga, amb la col.laboració de Rafael Azcona al guió, va ordir una obra mestra que no deixa res dempeus, com diu el tòpic, però aquí no es salva ningú: la família, les bones intencions, tot allò que agafi pel mig. Des dels magnífics títols de crèdit inicials, amb fotomuntatges d'un pobre que és recollit del carrer, el porten a una casa, menja i beu el que vol, fins que tornen a llençar-li al carrer i au, novament a demanar almoina.
Repartiment coral, el de la pel.lícula, com era habitual en Berlanga, des de Cast Sendra "Cassen" fins a José Luis López Vázquez, amb un ritme frenètic i on no falta ni sobra res, la sàtira és perfecta i implacable.
Només dir que "Plácido" va ser nominada a l'Oscar a la Millor Pel.lícula Estrangera (hi va portar finalment Ingmar Bergman per "La font de la donzella"), i que Berlanga, sarcàstic, va dir "Si la meva pel.lícula la veiés en Frank Capra, li vendria un infart". Lògic, a ell mai no li va agradar Capra ni la seva sobreexplotada "Què bonic és viure", de la qual "Plácido" és el seu lúcid revers.


Una altra pel.lícula que no mostra un Nadal idíl.lic és la francesa "La bûche, sopar de Nadal", el títol es refereix a un tronc fet de xocolata molt típic en la nit de Nadal del país veí, i que també desfa els tòpics nadalencs, encara que amb un estil aparentment més suau i moderat que el de "Plácido".
Després dels títols de crèdit amb la cançó "Jingle bells", en la seva primera escena apareix una cosa tan poc nadalenca com... un enterrament. I perquè tingui la cosa més humor negre, quan el taüt del difunt ja hi és al forat (literalment), sona un telèfon mòbil. Tots creuen que és el seu, però no: hi és amb el mort. I a veure qui és el guapo que baixa al fons del forat, obre el taüt, agafa el mòbil del mort i contesta a la trucada, que era de l'exdona del difunt.
Tot això passa tres dies abans de Nadal, i tenim a tres germanes, Emmanuelle Béart, Sabine Azéma i Charlotte Gainsbourg, que no tenen pas de motius per un Nadal feliç. Especialment la segona, que està embarassada de la seva parella, i que per més inri, és un home casat, que porta 12 anys amb una doble vida, i la seva dona està a punt de donar a llum al seu cinquè fill. Ha de triar entre una de les dues, és a dir, quedar-se amb una i l'altra, embarassada o no, que es busqui la vida com pugui. I poc abans de la Missa del Gall, prendrà la decisió final.
I la que sembla més lúcida de les germanes, Emmanuelle Béart, no és pas feliç ni el seu matrimoni tan perfecte. El seu marit l'enganya amb una altra i al final esclata, ja que tots la tenen com qui et resoldrà tots els teus problemes.
L'altra germana, Charlotte Gainsbourg, és al final la més forta de les tres. És independent, no pensa massa en relacions estables i està dedicada a la seva feina.
Per acabar amb aquesta gran pel.lícula, també es fixa en altres personatges importants en la trama i que avui dia tothom tenim en la nostra família més d'un: els pares divorciats amb fills, que quan arriba el Nadal és complicat saber a quina casa passarà cadascú les festes, si podran tenir els fills a la taula o seran a la taula d'un altre.


Hi ha d’altres pel.lícules amb el Nadal al títol, però amb un rerefons gens idíl.lic: primer està "Bon Nadal, Mr Lawrence" de Nagisa Oshima, on tenien un duel interpretatiu dos músics que són actors de tant en tant: David Bowie i Ryuchi Sakamoto, enmig de la Segona Guerra Mundial, a Java, Nadal de 1942, amb l'implacable enfrontament entre dues cultures, l'occidental britànica i la japonesa, aquesta última encara amb els seus codis d'honor dels samurais, que per qualsevol tonteria, au, s'arregla tot amb el "hara-kiri".
Sakamoto era, a més, l'autor de la banda sonora, i el seu personatge tenia amb el de Bowie una relació d'amor-odi, fins i tot arribant a l'homosexualitat.


I ja que parlem de guerres, doncs passem a la I Guerra Mundial, que enmig de les trinxeres de França, un fet real poc conegut: en el dia de Nadal de 1914, soldats alemanys van decidir una treva pel seu compte amb els francesos i escocesos, enmig de les trinxeres i la neu d'aquella guerra.
Després, va continuar la guerra, i els soldats i oficials que van secundar aquesta treva van ser deportats a altres fronts de batalla, o degradats, o fins i tot afusellats. Però mostra un clar missatge de pau, amor i fraternitat enfront de la bogeria humana. Emotiva és l'escena on escocesos, alemanys i francesos canten a cor "Adeste fidelis". Cal agrair al director de "Bon Nadal" que en tot moment respecta la dignitat dels contendents, no importen gens les seves idees.
I com no volem treure només d’allò més trist del Nadal, en el nostre propòsit que passem tots un bon Nadal el millor possible, o si no, sempre va bé veure un capítol nadalenc dels Simpson, que sempre saben treure el seu costat divertit o sarcàstic a aquesta època de l' any. Amb ells, mai ens semblarà cursi el Nadal, sinó simplement que la sentim com és. Així que... Bon Nadal.




dissabte, 30 de novembre del 2013

LA DUQUESA de Saul Dibb







Podría a simple vista parecer una película inglesa de época más, pero hay algo que la diferencia de otras. Incluso su tráiler muestra algo con lo que los espectadores de ahora se identificarán más: que recientemente, Lady Di había vivido algo parecido a lo que muestra la película, basada en hechos reales y ambientada en la Inglaterra del siglo XVIII. Una joven, Georgiana (Keira Knightley), se casa con un adinerado aristócrata, (Ralph Fiennes). La vida, por lo menos para ella, parece idílica, pero luego se irá volviendo rutinaria por el carácter impasible y endiosado del marido. Van teniendo varios hijos, pero luego ella conocerá a Charles Grey, un noble apuesto con un futuro prometedor, que se convertirá en su amante. Asimismo, entrará en sus vidas Bess Foster (Hayley Atwell), que a su vez se convertirá en la amante del marido, aunque no era la primera. El argumento toma interés a medida que pasa el metraje, con estos detalles que rompen con otras historias de época y amoríos. Keira Knightley, a quien parece que le sientan mejor los personajes “de época” (“Orgullo y prejuicio”, “Anna Karenina”...), hace una notable interpretación, cuando ella nunca ha sido nada del otro mundo como actriz. Y consigue quedar bien ante Ralph Fiennes, mejor actor que ella aunque su frialdad habitual siempre le ha perjudicado. Y la ambientación, como es habitual en el cine británico, insuperable y sin reparar en gastos.

LA DUQUESA: * * *

"LA DUQUESA " de Saul Dibb

Podria a simple vista sembla una pel lícula anglesa d'època més, però hi ha quelcom que la diferencia d'altres. Fins i tot el seu tráiler ens mostra alguna cosa amb el que els espectadors d'ara s'identificaran més: que recentment, la Lady Di hi havia viscut una cosa semblant al que mostra la pel lícula, basada en fets reals i ambientada en l'Anglaterra del segle XVIII. Una jove, la Georgiana (Keira Knightley), es casa amb un adinerat aristòcrata (Ralph Fiennes). La vida, almenys per a ella, sembla idíl lica, però després s'anirà tornant rutinària pel caràcter impassible i deïficat del marit. Van tenint diversos fills, però després ella coneixerà Charles Grey, un noble atractiu amb un futur prometedor, que s’esdevindrà el seu amant. Així mateix, entrarà dins les seves vides la Bess Foster (Hayley Atwell), que al seu torn s’esdevindrà l'amant del marit, encara que no era la primera. L'argument pren interès a mesura que passa el metratge, amb aquests detalls que trenquen amb altres històries d'època i enamoraments. Keira Knightley, a qui sembla que li vinguin millor els personatges "d'època" ("Orgull i prejudici", "Anna Karenina"...), fa una notable interpretació, quan ella mai ha estat res de l'altre món com actriu. I aconsegueix quedar bé davant Ralph Fiennes, millor actor que no pas ella, encara que la seva fredor habitual sempre l'ha perjudicat. I l'ambientació, com és habitual al cinema britànic, insuperable i sense reparar en despeses.

LA DUQUESA : * * *







BLANCANIEVES de Pablo Berger BLANCANEUS de Pablo Berger







Poco después del insólito éxito mundial de la curiosa película francesa “The artist”, que “resucitó” el cine mudo casi un siglo después de su desaparición, se estrenó una película que también era muda y en blanco y negro, aunque sus autores dicen que no conocían que se hubiera rodado la antes mencionada. “Blancanieves” es un proyecto insólito en todos sus aspectos, desde los previos hasta el acabado final, ferozmente original. Parte del famoso cuento infantil, libremente adaptado y trasladado a la España andaluza de los años 1920. Un famoso torero, Antonio Villalta (Ginés García Millán), sufre una gravísima cogida por un toro durante una corrida y queda tetrapléjico. Su esposa, embarazada, de la impresión, siente adelantarse el parto, pero muere durante el mismo. El torero inválido se casa de nuevo con una malvada mujer (Maribel Verdú), y la niña nacida es acogida por su abuela. Pasan los años y los destinos de la Blancanieves crecida (Macarena García), la malvada madrastra y el padre de la primera volverán a cruzarse. El estilo narrativo es el típico del cine mudo, pero con algunos medios técnicos actuales, como la cámara en hombro, pero siempre con una audacia estética y de montaje magistrales. Maribel Verdú es la estrella absoluta en su papel de “mala”, pero Macarena García como Blancanieves también demuestra talento, sobre todo teniendo en cuenta que no pueden expresarse por la voz, sino por gestos y miradas, como en toda película muda. En el resto del reparto, Pere Ponce como el chófer de la madrastra y Josep Maria Pou como un empresario taurino. Un goce para ver y un derroche de imaginación.

BLANCANIEVES: * * * *

"BLANCANEUS" de Pablo Berger

Poc després de l' insòlit èxit mundial de la curiosa pel lícula francesa "The artist", que "va ressuscitar" el cinema mut gairebé un segle després de la seva desaparició, es va estrenar una pel lícula que també era muda i en blanc i negre, encara que els seus autors diuen que no coneixien que s'hagués rodat alhora l'abans esmentada. "Blancaneus" és un projecte insòlit en tots els seus aspectes, des dels previs fins a l'acabat final, ferotgement original. Parteix del famós conte infantil, lliurement adaptat i traslladat a la Espanya andalusa dels anys 1920. Un molt conegut torero, Antonio Villalta (Ginés García Millán), pateix una gravíssima agafada per un toro durant una corrida i queda tetraplègic. La seva dona, embarassada, de la impressió, se sent tot avançar el part, però mor durant el mateix. El torero invàlid es casa de nou amb una malvada dona (Maribel Verdú), i la nena nascuda és acollida per la seva àvia. Passen els anys i les destinacions de la Blancaneus crescuda (Macarena García), la malvada madrastra i el pare de la primera tornaran a creuar-se. L'estil narratiu és el típic del cinema mut, però amb alguns mitjans tècnics actuals , com la càmera en espatlla, però sempre amb una audàcia estètica i de muntatge magistrals. Maribel Verdú és l'estrella absoluta en el seu paper de "dolenta", però la Macarena García com la Blancaneus també demostra talent, sobretot tenint en compte que no poden expressar-se per la veu, sinó per gestos i mirades, com en tota pel lícula muda. A la resta del repartiment, Pere Ponce com el xofer de la madrastra i Josep Maria Pou com un empresari taurí. Fa molt de goig per veure i imaginació de valent.

BLANCANEUS : * * * *






dissabte, 2 de novembre del 2013

“KON-TIKI” de Joachim Rønning y Espen Sandberg






El cine nórdico es poco conocido por aquí, digo el actual. Salvo Ingmar Bergman por Suecia o los daneses del Movimiento Dogma y el cineasta Bille August (ganador del Óscar en 1989 por “Pelle el Conquistador”). O por los hermanos Käurismäki, por parte de Finlandia. De Noruega, poco conocemos su cine, eclipsado por sus países vecinos ya citados. Alguna película nos ha llegado, sobre todo si estaba nominada al Óscar o por la reciente moda de películas policíacas que empezó en la vecina Suecia con las adaptaciones de las novelas de Stieg Larsson en la trilogía “Millenium”. O por alguna comedia con ese estilo tan nórdico que las hace inconfundibles. Esta película que comento estuvo nominada al Óscar de Mejor Película Extranjera, y basada en hechos reales, de los que nos harían recordar películas de aventuras en los Mares del Sur, con paisajes tropicales y personajes intrépidos lanzados a las más arriesgadas aventuras. Y ésta fue realmente épica: el explorador noruego Thor Heyerdahl (Pål Sverre Hagen) quiso demostrar en 1947 que las islas de la Polinesia no fueron pobladas originariamente desde Asia, sino desde América del Sur. Por ello, organiza una expedición con varios hombres intrépidos de diferentes procedencias para embarcar en una barca de madera de otros tiempos, que saldrá desde el Perú para llegar tres meses después a una isla polinesia. Durante ese viaje, como no podía ser, vivirán mil peligros y sus tripulantes dudarán de que si saldrán de esta o no. De vez en cuando veremos “flash-backs” del protagonista con su mujer y la espera paciente de ella en Noruega con sus hijos. No tiene el aire de las películas de bucaneros de Hollywood clásicas ni tampoco el de la saga “Piratas del Caribe”, ni falta que le hace, sino gente normal intrépida enfrentada a peligros marinos que ponen en peligro sus vidas. El tono es distante, aunque a la vez la película es amena y que mantiene la tensión necesaria para seguirla. Una anécdota: se rodó en dos idiomas, en noruego (por lo que pudo concursar en el Óscar) y en inglés, versión que es la que se ha estrenado aquí. El nombre de Kon-Tiki está tomado de un antepasado polinesio que hizo la travesía que nuestros protagonistas querían emular. Los auténticos aventureros filmaron su travesía, que se convirtió en documental en 1950, ganando el Óscar al Mejor Documental.

KON-TIKI: * * * *


El cinema nòrdic és poc conegut per aquí, dic l'actual. Excepte Ingmar Bergman per Suècia o els danesos del Moviment Dogma i el cineasta Bille August (guanyador de l'Oscar el 1989 per "Pelle el Conqueridor "). O pels germans Kaurismäki, per part de Finlàndia. De Noruega, poc coneixem el seu cinema, eclipsat pels seus països veïns ja citats. Alguna pel.lícula ens ha arribat, sobretot si estava nominada a l'Oscar o per la recent moda de pel.lícules policíaques que va començar a la veïna Suècia amb les adaptacions de les novel.les de Stieg Larsson a la trilogia "Millenium". O per alguna comèdia amb aquest estil tan nòrdic que les fa impossibles de confondre. Aquesta pel.lícula que comento va estar nominada a l'Oscar de Millor Pel.lícula Estrangera, i basada en fets reals, dels que ens farien recordar pel.lícules d'aventures als Mars del Sud, amb paisatges tropicals i personatges intrèpids llançats a les més arriscades aventures. I aquesta va ser realment èpica: l'explorador noruec Thor Heyerdahl (Pål Sverre Hagen) va voler demostrar el 1947 que les illes de la Polinèsia no van ser poblades originàriament des de l'Àsia, sinó des de l'Amèrica del Sud. Per això, organitza una expedició amb diversos homes intrèpids de diferents procedències per embarcar en una barca de fusta d'altres temps, que sortirà des del Perú per arribar tres mesos després cap a una illa de la Polinèsia. Durant aquest viatge, per descomptat, hi viuran mil perills i els seus tripulants dubtaran si sortiran d'aquesta o no. De tant en tant, hi veurem "flaix-backs" del protagonista amb la seva dona i l'espera pacient d'ella a Noruega amb els seus fills. No té l'aire de les pel.lícules de bucaners de Hollywood clàssiques, ni tampoc el de la nissaga "Pirates del Carib", no li cal això gens ni mica, sinó gent normal intrèpida enfrontada a perills marins que posen en perill les seves vides. El to és distant, encara que alhora la pel.lícula és amena i que manté la tensió necessària per seguir-la. Una anècdota: es va rodar en dues llengües, en noruec (per això va poder concursar en l'Óscar) i en anglès, versió que és la que s'hi ha estrenat. El nom de Kon-Tiki està pres d'un avantpassat polinesi que va fer la travessia que els nostres protagonistes volien imitar. Els veritables aventurers van filmar tot allò, amb això van fer un documental, que va guanyar el 1950 l’Òscar al Millor Documental.

KON-TIKI : * * * *









“LOS ILUSOS” de Jonás Trueba y “LA GRAN FAMILIA ESPAÑOLA” de Daniel Sánchez Arévalo











Dos maneras diferentes de ver el cine español, de dos directores que son hijos de artistas, Jonás Trueba, hijo de Fernando, y Daniel Sánchez Arévalo, hijo del pintor José Ramón Sánchez y de la actriz Carmen Arévalo. También dos maneras distintas de ver la vida, más comercial el segundo y más “de autor” el primero. Jonás Groucho Trueba, nacido un año después de que su padre estrenara “Ópera prima”, y después de su primera película, “Todas las canciones hablan de mi”, rodada en el mismo barrio de la película de su padre, ha podido rodar la segunda como ha podido, como desgraciadamente le pasa a mucha gente del cine español, que por los recortes del Gobierno y el desinterés u hostilidad del público y de los gobernantes ha puesto de moda el “crowfunding”, rodar una película con aportaciones de la gente. El resultado ha sido “Los ilusos”, rodada en blanco y negro, con un estilo entre Truffaut y Woody Allen, sin acontecimientos espectaculares. Un director de cine, León (Francesco Carril), reflexiona sobre la vida y prepara una nueva película, conviviendo entre sus amores fugaces, sus amigos y conocidos. Actores y actrices jóvenes y más maduros, amigos del director, colaboraron en sus ratos libres durante varios meses para rodar la película. Además, Trueba hijo narra todo con un estilo aparentemente descuidado, incluyendo asimismo “tomas falsas” en algún momento, como si quisiera ser experimental o innovador. El resultado es irregular y extraño, pero que desprende veracidad.
La de Daniel Sánchez Arévalo es más elaborada, con un mejor acabado, pero lo que le sobra a la película de Jonás Trueba le falta a ésta: veracidad. Nos propone una extraña boda en una finca de cría de caballos, en pleno campo, justo el día que se jugaba la final del Mundial de fútbol de Sudáfrica entre España y Holanda, que dio su primer Mundial a la primera. Mientras unos querían escaquearse para ver la final por televisión, otros se obsesionaban en que la boda saliera perfecta. Con un reparto variado encabezado por Quim Gutiérrez y Antonio De La Torre, habituales en las películas del director, además de Verónica Echegui (“Yo soy la Juani”), asistimos a una boda marcada por secretos inconfesables, rencores o heridas del pasado no cicatrizadas y demás situaciones entre rocambolescas y absurdas. Algunas de una gracia indudable, eso sí, pero cae en la habitual obsesión de DSA por los personajes frikis, en especial por un hermano retrasado mental (Roberto Alamo, “La piel que habito”) o por una chica con aspecto de “choni” de extrarradio, la hermana de la novia, Mónica (Sandra Martín). Curiosamente se utiliza una película musical del Hollywood dorado, “Siete novias para siete hermanos”, como metáfora de lo que pasará en esta boda, donde varios hermanos que tienen los mismos nombres bíblicos que en la película vivirán un día inolvidable, en el buen o mal sentido. Todo con el fútbol de fondo, también una metáfora de cómo España, al ganar el Mundial, sacaba al país entero de su condición de perdedora desde la Guerra de Cuba. Pero acaba siendo una comedia mediocre que sólo remonta al final, cuando se resuelve el enigma del extraño comportamiento del padre de familia (Héctor Colomé).

LOS ILUSOS: * * *
LA GRAN FAMILIA ESPAÑOLA: * *

"LOS ILUSOS" de Jonás Trueba i "LA GRAN FAMILIA ESPAÑOLA" de Daniel Sánchez Arévalo

Dues maneres diferents de veure el cinema espanyol, de dos directors que són fills d'artistes, Jonás Trueba, fill de Fernando, i Daniel Sánchez Arévalo, fill del pintor José Ramón Sánchez i de l'actriu Carmen Arévalo. També dues maneres diferents de veure la vida, més comercial el segon i més "d'autor" el primer. Jonás Groucho Trueba, nascut un any després que el seu pare estrenés "Ópera prima", i després de la seva primera pel.lícula, "Todas las canciones hablan de mi", rodada al mateix barri de la pel.lícula del seu pare, ha pogut rodar la segona com ha pogut, com desgraciadament els passa a molta gent del cinema espanyol, que per les retallades del Govern i el desinterès o l’hostilitat del públic i dels governants ha posat de moda el “crowfunding”, és a dir, fer una pel.lícula amb aportacions de la gent. El resultat ha sigut "Los ilusos", rodada en blanc i negre, amb un estil entre Truffaut i Woody Allen, sense esdeveniments espectaculars. Un director de cinema, en León (Francesco Carril), fa reflexions sobre la vida i prepara una nova pel.lícula , convivint entre els seus amors fugaços, els seus amics i coneguts. Actors i actrius joves i més madurs, amics del director, van col.laborar en les estones lliures durant diversos mesos per fer la pel.lícula . A més, Trueba fill narra tot amb un estil aparentment descurat, incloent fins i tot de "preses falses" en algun moment, com si volgués ser experimental o innovador. El resultat és irregular i estrany, però que desprèn una versemblança a dojo.
La de Daniel Sánchez Arévalo és més elaborada, amb un millor acabat, però allò que li sobra a la pel.lícula de Jonás Trueba li manca a aquesta: versemblança. Ens proposa un estrany casament dins una finca de cria de cavalls, enmig del camp, tot just el dia que es jugava la final del Mundial de futbol de Sud-àfrica entre Espanya i Holanda, que va donar el seu primer Mundial a la primera. Mentre uns volien anar-se’n per veure la final per televisió, d’altres s’obsessionaven en que el casament sortís perfecte. Amb un repartiment variat encapçalat per Quim Gutiérrez i Antonio De La Torre, habituals en les pel.lícules del director, a més de la Verónica Echegui ("Jo sóc la Juani"), assistim a un casament marcat per secrets inconfessables, rancors o ferides del passat no cicatritzades i d’altres situacions entre rocambolesques i absurdes. Algunes d'una gràcia indubtable, això sí, però cau en l'habitual obsessió de DSA pels personatges frikis, especialment per un germà retardat mental (Roberto Alamo, "La piel que habito") o per una noia amb aspecte de "choni" de ciutat dormitori, la germana de la núvia, la Mónica (Sandra Martín). Curiosament s'utilitza una pel.lícula musical del Hollywood daurat, "Set núvies per a set germans", com a metàfora a’allò que passarà en aquest casament, on diversos germans que tenen els mateixos noms bíblics que a la pel.lícula hi viuran un dia inoblidable, en el bon o mal sentit. Tot amb el futbol de rerefons, també una metàfora de com Espanya, en guanyar el Mundial, treia al país sencer de la seva condició de perdedora des de la Guerra de Cuba. Però acaba sent una comèdia mediocre que només puja cap al final, quan es resol l'enigma de l'estrany comportament del pare de família (Héctor Colomé).

LOS ILUSOS: * * *
LA GRAN FAMILIA ESPAÑOLA: * *